Pàgina d'inici > Uncategorized > Text sobre el professor investigador

Text sobre el professor investigador

“La idea que subyace en esta propuesta es la de un profesorado con capacidad para reflexionar sobre la práctica y para adaptarse a las situaciones cambiantes del aula y del contexto social ; la figura de un profesorado intelectual, crítico, capaz de cuestionar, indagar, analizar e interpretar las prácticas y situaciones académicas que el quehacer docente conlleva. Esta idea es la que vamos a desarrollar más adelante: la de un profesorado investigador, reflexivo, crítico e innovador de su practica educativa.

Esta propuesta del profesorado investigador aporta nuevos elementos al proceso educativo. Se brinda al profesorado la posibilidad de identificar problemas o dificultades en su práctica docente, indagarlos, reflexionar sobre los mismos y, sobre la base de la reflexión, proponer acciones de intervención, comprensión y posible mejora de las practicas educativas propias de las instituciones educativas.

El profesorado investigador asume la practica educativa como un espacio que hay que indagar; se cuestiona el ser y hacer como docente; se interroga sobre sus funciones y sobre su figura: se pregunta por su quehacer docente y por los objetivos de la enseñanza; revisa contenidos y métodos, asi como las estrategias que utiliza; regula el trabajo didáctico, evalúa el proceso y los resultados.

Hay diferentes maneras de estar en la enseñanza; la del profesorado investigador es cuestionándola, la del profesor rutinario es dar sus clases siempre de la misma manera, sin cuestionarse lo que dice y hace. El profesorado investigador cuestiona su enseñanza; innova, renueva, pone a prueba sus creencias, problematiza lo que hace con la finalidad de mejorar su práctica profesional. Reflexiona sobre su practica a veces utiliza la ayuda externa, recoge datos, los analiza, plantea hipótesis de acción, redacta informes abiertos a criticas, incorpora las reflexiones de modo sistemático, busca el perfeccionamiento contrastando hipótesis en el plano institucional. Las cuestiones de investigación surgen de la experiencia cotidiana, de las discrepancias entre lo que se pretende y lo que ocurre en clase. El proceso de cuestionamiento es altamente reflexivo, inmediato, y referido al alumnado y a los contextos escolares, de ahí que los resultados inesperados de una evaluación, el bajo nivel alcanzado en una unidad didáctica o la desmotivación del alumnado por aprender sean motivos suficientes que desencadenen su curiosidad y le impulsen a investigar su programa de estudios o a examinar su desempeño en el aula. Si no tiene capacidad de asombro, su preocupación por dar respuesta a los problemas disminuye y el deseo de investigar desaparece.

La complejidad de la práctica educativa hace necesario que el profesorado asuma el papel de investigador; que esté atento a las contingencias del contexto; que se cuestione las situaciones problemáticas de la práctica; que dé respuesta a las necesidades del alumnado y trate de buscar nuevos enfoques. la enseñanza es un proceso donde tienen lugar simultáneamente múltiples elementos en interacción, lo que hace difícil su indagación y conocimiento.

Una consecuencia destacable del papel investigador del profesorado es que este asume mas control sobre su vida profesional y desarrolla su juicio profesional logrando autonomía y emancipación. Dewey señala que un buen profesorado es el que esta dispuesto a cambiar en el sentido que le dicta la reflexión sobre las evidencias que le muestra la practica; las aulas son vistas como laboratorios en los que los docentes, con la visión de mejorar el aprendizaje del alumnado, constantemente someten a prueba las ideas, los métodos y los valores que traen al aula.

Las reflexiones anteriores nos ayudan a redefinir la idea del profesorado como investigador, a asumir la propuesta de Stenhouse (1998) que define al currículo en términos de investigación: un currículo es un intento para comunicar los principios esenciales y los rasgos de la propuesta educativa de tal forma que quede abierta al escrutinio critico y sea posible llevarla a la practica. El currículo es visto como un proyecto de investigación donde el profesorado es y debe ser el investigador principal, que se profesionaliza a medida que investiga su práctica.”

LatorreAntonio Latorre, La investigación-acción. Conocer y cambiar la práctica educativa, Editorial Graó, pàgs. 12-13

Disponible parcialment a Google Llibres

Anuncis
  1. JOANA MARIA ROSSINYOL
    05/04/2011 a les 12:17 pm

    La proposta de Latorre em sembla molt interessant i, evidentment, el model de professor que proposa en ella és desitjable. No obstant, consider que estem lluny d’assolir aquesta meta, és a dir, tot i que existeixen docents com els que planteja l’autor, també és cert que una gran majoria està molt lluny de poder identificar-se amb el model de professor investigador presentat per Latorre. Crec que predominen els professors – funcionaris, és a dir, aquells que són conscients de què han aprovat unes oposicions i que, per tant, el seu esforç i dedicació ja ha finalitzat. Durant el meu període de pràctiques he pogut observar com molts de professors encara estan encallats en l’antic model de professor segons el qual el docent tan sols és l’encarregat d’amollar els seus coneixements als alumnes i punt.

  2. Núria
    05/05/2011 a les 11:02 am

    Comparteixo el comentari de na Joana Maria. Per complementar a aquesta distinció entre professor rutinari i l’investigador, destacar la tasca autocrítica i l’inconformisme d’aquest segon.
    Si que voldria matisar la idea que presenta el text de que el professional investigador adquireix més autonomia i emancipació. En part si, ja que adequa i es fa els recursos seus, no segueix dictamens dels manuals. Ara bé, considero que a l’hora hauria de combinar aquesta autonomia amb una tasca compartida, coordinació tant amb la resta de professorat com a extensió tota la comunitat educativa. Per tant, no té sentit, al meu parer, una tasca de professor-investigador aïllat, sense que això signifiqui que es redueixi als altres. Concloent, es tractaria d’un equilibri.
    Obrint una nova via a partir d’aquest idea seria que aquesta caracterització es fés extensiva a l’alumnat, convertint l’aula en una comunitat d’investigació.

  3. Lluís C.
    05/06/2011 a les 1:04 pm

    Estic d’acord i m’identifico amb aquesta visió del professor com a investigador. I la idea del currículum com a projecte d’investigació és també magnífica.

    Veig que es defensa una idea de professor com aquell que se caracteritza sobretot per no llançar pilotes fora, per no culpabilitzar res que no sigui ell mateix (no els alumnes, no les famílies, no la societat, no el sistema educatiu en general, no les institucions, no el mal temps…). I veig aquí un element clau de veritat: el professor està sempre a la primeta línia de batalla. Ell dona la cara. Ell ha de ser, sobretot, impecable. Si ho és, després ja se podran senyalar altres causes (qualsevol de les abans esmentades).

    Ara bé, crec que hi ha un problema que és el que més pot dificultar la innovació. I és que si un professor necessita innovar i fer canvis, pot topar-se amb límits sistèmics: que la llei no li deixi fer segons que.

  4. Magdalena Rosselló
    05/08/2011 a les 6:15 pm

    Efectivament aquest professor-investigador és un ideal de docent que tots dessitjariem ésser, i crec que encara que només sigui un departament concret o un professor tot sól que compleix amb aquestes característiques, el centre y la educació en general es veurien millorats.

    Emperò, la realitat, com bé han exposat els meus companys, no és precisament aquesta. L’esforç per millorar la formació no és un valor imprescincible per molts de docents. No sé si aquest és el camí del futur ensenyament, però tot apunta a que així hauria d’ésser.

  5. Victòria
    05/09/2011 a les 10:57 am

    És cert que aquesta figura de professor-investigador no es dóna a la realitat de les aules de forma generalitzada. No obstant pens que no podem oblidar que sí hi ha part del professorat que segueix aquesta línia i que som nosaltres, les noves generacions de professors, els que més podem contribuïr a la transformació de la tasca docent. Els grans canvis és més fàcil que es donin de forma gradual que de sobte, per aquest motiu pens que no ens hem de desanimar perquè encara hi hagi gran part del professorat amb esperit “dinosaure”. El que sí crec que seria preocupant és que nosaltres ens convertíssim en “dinosaures”, nosaltres que tenim les ganes, les eines, les reflexions compartides, la formació inical, les experiències i consells dels que ja són professors-investigadors… També estic totalment d’acord en que el bon professor s’ha d’autoavaluar i arriscar, perdre la por a equivocar-se perquè si no mai trobarà res original (com diu David Perkins), i, de fet, he comprovat que s’aprèn més dels errors que dels encerts. També trobo fonamental la feina en equip del professor-investigador, que no es pot arribar a ser-ho tot sol ja que d’on més s’aprèn és de la pràctica i si es poden aprofitar les pràctiques d’altres tot això que es guanya, de la mateixa manera que de la reflexió compartida i del diàleg es treuen més fuits que de la reflexió individual. Per això estic d’acord amb el que va dir el professor que és més útil la formació entre iguals que la vertical (on del que més es parla és de la teoria i on no hi ha la creativitat que comporta el diàleg).

  6. Shaila Matilla
    05/11/2011 a les 12:28 pm

    Es una reflexióm interesante la que propone Latorre, si algo han querido que aprendamos durante el máster, eso ha sido que debemos ser los artífices del cambio. La propuesta del profesorado investigador, nos dice Latorre, “aporta nuevos elementos al proceso educativo. Se brinda al profesorado la posibilidad de identificar problemas o dificultades en su práctica docente, indagarlos, reflexionar sobre los mismos y, sobre la base de la reflexión, proponer acciones de intervención, comprensión y posible mejora de las practicas educativas propias de las instituciones educativas.” Cuestionarse el trabajo que llevamos a cabo cada día, intentar estar al día en cuanto a recursos y materiales, enmarcar nuestra tarea dentro de una formación continua y entre iguales, compartir experiencias y realizar ejercicios de autoevaluación son las claves para desarrolar y destacar nuestro papel como investigadores. Sobretodo nosotros, los próximos profesores de filosofía debemos ponernos a prueba y poner a prueba los contenidos, la metodologia,etc.

  7. Cristina Enseñat Forteza-Rey
    05/12/2011 a les 10:59 am

    Ës ben cert que durant aquest Màster se’ns ha volgut inculcar la idea que davant una societat que està continuament canviant han anat sorgint noves necessitats i valors respecte l’educació, i s’han creat expectatives noves respecte l’escola i els professors.
    S’ha passat de que el professor tenguès un paper simplement com a instructor, com a transmisor de coneixements, a crear sobre la figura del professor tota una sèrie de noves exigències com ara planificar i disenyar noves estratègies d’ensenyament, cercar i preparar materials didàctics, motivar l’alumnae, mantenir l’ordre a la classe, fer participar als estodiants, esser un exmple en valors…i moltes altres que podrien sortir.
    He d’estar d’acord amb Latorre amb que es fa absolutament necessària una actitud reflexiva sobre la nostra pràctica, no només amb una intenció avaluadora, sinó amb una voluntat de canvi, de millora, d’adaptació a la realitat, necessària a davant les creixents exigències creades avui en dia sobre el professorat.

  8. Jaume Clar
    05/16/2011 a les 11:51 am

    El autor expone un profesorado ideal, en el sentido estricto de la palabra profesional. Qué duda cabe sobre la necesidad de unos profesionales con este espíritu trabajador, indagador, con una actitud crítica constructiva para mejorar el aprendizaje de nuestros alumnos.
    Pienso que serán muchos los que estarán en consonancia con estas propuestas, pero la pregunta que debemos responder es: ¿cómo hacer efectivas estas necesidades?
    La primera respuesta es desde el “deber” con uno mismo y con los demás. Esta propuesta sería suficiente en un plano contrafáctico, pero como casi siempre, en el terreno de lo fáctico nos tropezamos con la cruda realidad.
    Otras posibles soluciones deben venir desde la administración. Soy consciente de que le falta mucha valentía para realizar reformas significativas, debido a las presiones sindicales que esto conllevaría. Los cambios deberían ser estructurales. Existen ejemplos de cómo realizar estos cambios. Deberíamos plagiar (en lo posible) a países que por todos son conocidos por su excelencia educativa. Estos cambios son más que necesarios. Necesitan tiempo para cambiar la concepción ideológica de nuestra sociedad. Y sobre todo para evitar que miles de alumnos se vean abocados al fracaso escolar.
    Debo añadir que estás propuestas no pueden entenderse como cortinas de humo para los docentes de nuestro país, sino más todo lo contrario. La falta de profesionalidad solamente recae sobre cada uno de nosotros. El deber y la responsabilidad, para lo bueno y lo no tan bueno, le pertenece a cada uno de nosotros.

  9. Climent
    05/18/2011 a les 10:00 am

    Una de les majors virtuds que, crec, té la filosofia és la crítica. La idea que tot és susceptible de ser criticat, no amb una intenció destructora sinó amb la previsió de trobar vies de millora. Aquest fet crec que diu molt a favor de la filosofia i dels filòsofs, però no hauria de ser una qualitat exclusiva sinó que s’ha de fer extensiva a totes aquelles persones que es resignen a quedar-se estàtiques davant un context canviant, a velocitats mai pensades, com és la realitat actual. Adoptar el rol de professor investigador significa doncs proposar-se l’actualització constant. L’entelequia no és sinó un horitzó que a cada passa que feim s’allunya i per tant no podem pensar en el fet d’arribar-hi d’una vegada per totes sinó que seguir avançant ha de ser la nostra fita.

  10. Rosa
    05/25/2011 a les 8:35 am

    Fer un comentari, expresar una idea o reflexió, estimular el diàleg amb un mateix, amb la pròpia activitat docent, amb el succeir. Tornam al text de Tejedor, fer-se preguntes. Afrontar el repte d’educar i d’educar-nos contínuament, de ser un motor per a la millora, d’incorporar noves perspectives, noves problemàtiques.

  11. Bàrbara
    05/25/2011 a les 6:11 pm

    Adaptarse o morir. La selecció natural és presenta com una necessitat d’autocrítica i de renovació, tant del procés d’ensenyament-aprenentatge, com de la vida a l’institut i de la responsabilitat d’educar a la ciutadanía en general.

  12. Sonia Puertas
    05/27/2011 a les 10:05 am

    Lo que está claro es que el modelo de profesor rutinario debe ser eliminado del sistema educativo, ya que no cumple con uno de los requisitos esenciales de la docencia que es la innovación.
    Queda mucho por hacer, y nosotros como futuros docentes debemos apostar por una enseñanza innovadora y de calidad.

  13. Aina Gayà
    05/29/2011 a les 6:18 pm

    Segurament la proposta de Latorre pel que fa al professorat investigador sigui una de les més necessaries tasques que reclama avui el sistema educatiu. Aconsseguir que els nous professors adoptin aquesta inquietud reflexiva i autocrítica pel que fa a la seva responsabilitat docent és possible. El que a dia d’avui em sembla més complex, és aconsseguir que aquesta proposta la duguin a terme l’altre sector de professors que duen molt de temps a les aules i que desgraciadament s’han convertit amb rutinaris. Hem d’aconseguir per tant aportar aquesta frescor a les aules i intentar contagiar als altres companys i companyes docents si volem que es doni un canvi real al sistema educatiu, que sigui capaç de respondre a les necessitats del nostre present.

  14. Aina Gayà
    05/29/2011 a les 6:19 pm

    Aina Gayà :
    Segurament la proposta de Latorre pel que fa al professorat investigador sigui una de les més necessaries tasques que reclama avui el sistema educatiu. Aconsseguir que els nous professors adoptin aquesta inquietud reflexiva i autocrítica pel que fa a la seva responsabilitat docent és possible. El que a dia d’avui em sembla més complex, és aconsseguir que aquesta proposta la duguin a terme l’altre sector de professors que duen molt de temps a les aules i que desgraciadament s’han convertit en rutinaris. Hem d’aconseguir per tant aportar aquesta frescor a les aules i intentar contagiar als altres companys i companyes docents si volem que es doni un canvi real al sistema educatiu, que sigui capaç de respondre a les necessitats del nostre present.

  15. marti serra
    05/30/2011 a les 9:05 pm

    Estic d’acord amb l’opinió de Latorre sobre els reptes i deures del professor que proposa en aquest text.

    Com ja s’ha comentat per aqui ha de ser responsable del que ensenya ha de dominar els continguts i n’ha de ser un expert. A més també ha de ser investigador de les metodologies i dels processos d’ensenyament aprenentatge. Per això, també ha de ser crític amb ell mateix com a professor i s’ha d’auto.avaluar i sempre per aprendre, sobretot, dels errors.

    El model oposat al que proposa Latorre seria el famós professor “dinosaure”. Un professional que no es qüestiona els continguts que ensenya ni la forma que te d’ensenyar-los. És difícil mullar-se sobre el per què del “dinosaurisme” però crec que és prou clar que la condició d’intocable (faci el que faci no perdrà la seva plaça de professor) i d’inmobilitat (fer-ho bé o malament, esforçar-se més o menys no canvia el seu estatus laboral) poden ajudar a que un professor desenvolupi aquestes actituds professionals.

    Per evitar aquestes situacions considero que s’han d’establir mecanismes d’avaluació real i directa permanents de la pràctica docent. Avaluar és un mecanisme molt útil per a localitzar problemes, males praxis, etc. I també ho és per estimular la feina ben feta. La recompensa i la gratificació no sempre l’hem de trobar en nosaltres mateixos també ens pot venir de fora, per exemple, en els resultats d’una avaluació.

  16. Juanjo
    05/31/2011 a les 7:51 pm

    En aquest article se’ns presenta el perfil del professor investigador en contrasta amb el professor rutinari: es tracta d’una persona reflexiva i autocrítica i veu la seva labor com una constant investigació, una constant recerca i aprenentatge en base a l’experiència docent i una visió atenta i crítica amb el món. Com es diu en l’article, en la classe aquest professor sempre contrasta les metodologies pedagògiques que s’apliquen amb el rendiment i resultats observables a la classe, i d’acord també amb el context social que l’envolta. Es una persona dinàmica, oberta a les crítiques, que no deixa mai de qüestionar-se sobre continguts, metodologies, objectius de l’ensenyament per tal que aquests no estiguin en desacord amb la realitat quotidiana que vivim.

    Jo, com na Núria, estic d’acord que el professor investigador és bo sempre que aquesta laboriosa tasca sigui capaç de contagiar-la a companys del centre i altres companys d’especialitat, pues un cas aïllat difícilment ajuda a que es creï una bona tònica general; així, crec que a la fita d’aconseguir professors investigadors hem de sumar l’objectiu de que els professors siguin crítics entre ells, en el bon sentit de la paraula i no de criticar per criticar.

  17. Aina Riera
    12/12/2012 a les 3:50 pm

    L’article de Latorre ens consciencia de la importància de la investigació i el reciclatge en el camp de la docència (de fet jo crec que ho és en la majoria de les professions), no només per al benefici de l’alumnat i tota la comunitat, sinó també per a un mateix i per a la seva consciencia professional.
    Una de les falles més importants que hi ha en el sistema educatiu actual, a nivell administratiu, és que la normativa no preveu mecanismes de motivació tals com l’aplicació d’un sistema de punts o de retribucions salarials per als docents investigadors. I, com hem vist, els intents que hi hagut fins al moment no han resultat efectius.
    Crec que els cursos de formació de cent hores a canvi de rebre el sexeni de per vida, no era la millor manera de reconèixer l’esforç del docent investigador. I és que, segons el meu parer, la formació s’hauria de fer de forma continuada i anar lligada a una retribució concreta i puntual.
    A més estic d’acord amb el que diu Martí Serra sobre la necessitat d’implantar un sistema d’avaluació i autoavaluació per al professorat. De fet aquest sistema ja existeix a la universitat, on, en algunes assignatures, els alumnes poden realitzar una enquesta i informar al professor/a de quines coses es podrien millorar.
    D’altra banda també estic d’acord amb el que apunta la Núria de fer que l’educació d’avui en dia sigui més transversal i no tan compartimentada. No només a l’hora d’establir els continguts de cada matèria, sinó també de millorar el diàleg entre els diferents departaments per intercanviar metodologies, punts de vista, experiències, etcètera.
    Els docents novells podem insuflar energia i ganes d’innovar als més veterans i ells ens poden revelar, si volen, els secrets que els brinda l’experiència.

  18. Priscila Portela
    12/15/2012 a les 9:07 pm

    Es una buena propuesta la de Latorre en consonancia con las nuevas estrategias educativas en el aula, de entrada el perfil del profesor investigador destaca entre otros docentes por ofrecer un método educativo diferente lo que hace que sea más eficiente y posibilita al alumnado tomar parte activa del proceso. De otra parte será un proceso lento y probablemente difícil de implantar por completo pues siempre hay profesores reacios a cambiar su modo de enseñanza.

  19. Lluís Segura
    12/16/2012 a les 7:52 pm

    Quan el prof. Latorre parla de professor – investigador, crec entendre que es refereix a qualsevol professor de qualsevol àrea docent. Si és així, puc creure que les seves reflexions per força s’haurien de tenir molt presentes, com un ‘llibre de comodí’, recordar-ho sempre. Ara bé, no conec cap professor de filosofía (i duc més de 30 anys tractant amb aquesta ‘sub-espècie’ 😉 que no hagi deixat de ser investigador ni un sol dia de la seva existència. La investigació és essencial a la filosofia, per la qual cosa aquesta reflexió em sembla d’una obvietat tal, que és impossible no estar-hi d’acord.

    El professor de filosofia, el filòsof, el simple amant del coneixement, tingui el nom que tingui, és un curiós i essencialment insatisfet investigadoir de tot el que l’envolta, ja sigui pel que fa als continguts com pel que fa als continents. Una altra cosa és com es produeix en la vida quotidiana aquesta investigació: alguns dels millors professors que vaig tenir es passaven el dia conversant amb els alumnes, els bidells, els celadors, el personal de neteja de l’edifici Ramon Llull; la conversa continua era el seu particular ‘mètode socràtic’. D’altres, es passaven el dia tancats al seu despatx, amb els seus llibres (llavors no hi havia ordinadors, encara). Mai no parlaven amb ningú. Bé, era una altra forma d’investigar. Per a mi la pregunta és: ‘com feim realitat aquesta investigació?’

    • 02/07/2013 a les 12:37 pm

      Dissortadament jo sí que n’he conegut, i conec actualment, de professors “no investigadors”, aquells que sempre fan el mateix any rere any i ni tan sols actualitzen coneixements necessaris, van amb el llibre de text davall del braç i el segueixen com una Bíblia. A secundària no són excepció!

    • Margalida Jaume
      02/07/2013 a les 1:14 pm

      Malauradament si que n’hi ha a secundària i jo me consider víctima de professors d’aquests (i tot i així vaig estudiar filosofia). Crec que algú així no sent apreciació ni per la filosofia, ni pels seus alumnes ni per sí mateix com a professional i com a persona.

  20. FRANCESCA ROMERO MUNAR
    01/24/2013 a les 3:00 pm

    Latorre ens mostra aquí una proposta atractiva i, des del meu punt de vista, necessària; necessària en tant que el paper del docent es basa en ensenyar, transmetre coneixements, motivar a l’aprenentatge, és mediador entre la societat i l’alumnat. D’aquesta manera penso que, facis la feina que facis, si només dones però no rebs, si només et dediques a transmetre el mateix temari any rere any sense cap alicient extern; si la teva motivació decau és probable que les teves classes també ho facin, perquè no tens il·lusió pel que fas, la teva vida es separa: dins l’aula – fora de l’aula. Penso que si fora de l’aula tens la oportunitat d’aprofundir sobre allò que t’interessa, relacionat o no directament en la teva matèria, fa que el dia a dia es faci més atractiu per tu i pel teu alumnat en tant que transmetràs uns coneixements un tant diferents i podràs modificar allò que de manera evident ha quedat desfassat dins a la teva ensenyança.
    Per que quedi més clar; si el que fas durant tota la teva vida és abocar l’aigua d’un tassó, maldament sigui amb contagotes, alfinal l’aigua del tassó no serà bona perquè estarà oxigenada i possiblement et quedaràs sense aigua; per tant, per evitar-ho ens és necessari tenir altres fonts d’on alimentar-nos.

  21. Catalina Frau
    01/28/2013 a les 2:54 pm

    Jo, de gran, vull ser professor investigador. De fet, pens que al Màster no trobarem ningú que no tengui intenció de convertir-se en un docent dinàmic, atent als canvis, i que es qüestioni contínuament els seus mètodes didàctics per tal d’aconseguir uns alumnes motivats. El problema ve després. Pens que l’estat actual del sistema educatiu i el futur que se’ns augura no és un decorat adient per convertir-se en un professor investigador. De cada vegada, els docents tenen més hores de classe i, per tant, manco temps per dedicar a l’avaluació de la metodologia. Has de tenir un interès molt gran i molta dedicació per evitar la rutina del dia a dia.
    Segons el meu parer, la clau és la passió que sentis per la teva feina, que siguis conscient que el fet de treballar amb persones t’obliga una mica a ser dinàmic, a estat atent als canvis de l’aula, i a investigar noves pràctiques per millorar el sistema educatiu. Ja està clar que el context no ajuda, però has d’aconseguir oblidar-te’n i centrar-te en el teu objectiu. La humilitat de ser conscient que pot aprendre dels alumnes, de les seves reaccions, també ajudarà al docent a no perdre la capacitat de sorpresa tan necessària per ser professor investigador.

    • 02/07/2013 a les 12:45 pm

      Estic totalment d’acord en què “la passió és la clau”. Dues senyals que els alumnes capten si poses passió a la teva feina docent, són dos missatges, un d’un alumne i un altre d’un visitant del meu bloc:

      1) “Per una altra banda, vull que consideri això com una dedicatòria a vosté, donant-li aquesta petita mostra de tot el que vosté m’ha inspirat al llarg dels dos cursos de Filosofia, de tot el que m’ha ensenyat amb tota la passió que ho ha transmitit. Passió que m’ha arribat fins la medul·la i m’ha fet descobrir la Filosofia, veient-la com un element imprescindible. Com un món apassionant. Com una forma més d’art. Com una forma de viure.

      D’humil alumne a gran professor, et dono les gràcies i esper que no canvïis mai. ¡Que la seva naturalitat mogui muntanyes i les seves ensenyances conmogui a les persones!

      De nou, moltes gràcies; mai l’oblidaré com a professor.”

      2) Volia donar-te l’enhorabona pel teu blog de filosofia. M’ha ajudat molt durant tot el curs de segon de batxiller i per això volia donar-te les gràcies. No sóc estudiant del teu centre, però tot i això has aconseguit ensenyar-me, cosa que a vegades no passa amb un professor de carn i ossos. Admir la il·lusió que hi poses a la teva feina.
      Moltes gràcies!

  22. Paula Alou
    02/02/2013 a les 8:21 pm

    És trist que sigui necessari afegir l’adjectiu d’investigador al nom de professor. Ja que la mateixa definició de professor ha de portar forçosament implícita la tasca de renovació, avaluació dels resultats obtinguts en els alumnes, la reflexió sobre aquestes i l’adecuació al context en l’actuació. Si la tasca del professorat és guiar i ajudar als alumnes a que aprenguin i es desenvolupin és òbvi que hauria de reflexionar sobre el que fa, com ho fa, si funciona o no … Desgraciadament, es fa necessari afegir l’adjectiu perquè en molts casos, per avorriment, rutina o manca d’interès, observem que hi ha docents que no realitzen la tasca que realment ténen encomanada i es limiten a impartir les classes i anar-se’n a casa a dedicar-se a les seves vides i desconnectar de l’institut. Suposo que la conclusió a que puc arribar, tenint aquesta idea de professorat que reivindica el text, és que ser professor, no és només una feina, tipus: ser cambrer o maquinista, que dura el que dura la jornada laboral i prou, no té perquè durar més temps o si més no, no és tan immediat veure el perquè ha de durar més (sense tenir en compte ara, en aquest comentari, que en el fons penso que la seva feina també és informar-se del món en què es troba i com afecta això a la seva feina, la seva feina a la seva vida, i la seva feina i la seva vida, al seu torn, a la societat; informar-se de quins són els seus drets i de com i quan se’ls neguen, com pot defensar-los, què aporta de positiu i/o de negatiu a la societat el treball que realitza, com pot millorar-ho, etc…). Sinó que ser professor és una forma de vida i que s’ha d’adaptar al context social en què es troba per possibilitar-ne la integració també als seus alumnes. Així per tant, ha de ser capaç de reflexionar sobre el que fa, sobre el que succeeix al seu voltant, i no només a l’institut, perquè precisament, el que veig és que tots els canvis de la societat, com ara: ús de les tic-tac, canvis en els sistemes organitzatius… Tot, afecta a la tasca docent, ja que la feina és contribuir a l’educació de persones que es troben en la societat i han d’estar-hi integrades. Tal integració comença precisament per l’educació, que és al que es dediquen els professors, per tant, és imprescindible comptar amb què el que succeeixi en la societat afecta i contextualitza el que ha de succeir a les aules. Crec que és molt adient la idea que introdueix el text de què un professor ha de tenir capacitat de sorpresa, però penso que el més important és que tengui clara la seva responsabilitat envers la societat, envers els demés, i així, per tant, és necessaria la capacitat de sorpresa.

    Ara, tot enfocant el comentari al que succeeix directament a les aules; crec que el professorat ”no investigador”, se’m mostra com a distant de la seva realitat laboral, és com si estés ell, en un lloc, en el seu món i en la seva vida; i els alumnes en un altre, enfront seu. Així doncs, acabo el comentari sentenciant que: la tasca del professorat és AMB els alumnes i no DAVANT els alumnes.

  23. David Díez
    02/07/2013 a les 12:40 pm

    El text de Latorre resumeix el que ens han estat dient per activa i per passiva durant tot el màster: no hem de ser instructors que transmeten coneixement, hem d’estar sempre cercant la millor manera que els nostres alumnes aprenguin, motivant-los i fent la classe més productiva.
    És important, com heu dit tots, que el professor provi coses noves a l’aula. No ha de tenir por d’equivocar-se, perquè aquesta és la millor manera d’aprendre (assaig-error). Si alguna tècnica no funciona, provem amb una altra i aquí no ha passat res, d’aquesta manera tindrem un ventall de tècniques i estratègies que funcionen en un 80% dels grups que sabrem que podrem utilitzar, i unes altres que funcionen amb un percentatge menor… Ara bé, tampoc no és bo anar sempre canviant i provant coses noves perquè els alumnes poden marejar-se i no saber en quin punt de currículum són en un moment determinat. Tampoc no hem de caure en el costat oposat, el contrari al professor investigador (el professor rutinari); no dic tot d’una sortir del màster (perquè al principi tots sortim amb moltes ganes d’experimentar i provar coses noves) sinó quan ja portem molts anys de docència (si és que això pot passar algun dia…) acomodar-nos en allò que és més fàcil i deixar d’experimentar.
    L’autoavaluació és un tema també tractat al text, però jo aniria més enllà. És cert, que ens hem d’avaluar per saber què va bé i què malament, però és igual d’important demanar als alumnes què canviarien o què els agrada més de la nostra manera de fer classe.
    Com a conclusió, crec que tots estem en la línia de Latorre quan acabem el màster, només cal que quan siguem professors no ens n’oblidem.

  24. Margalida Jaume
    02/07/2013 a les 1:25 pm

    Crec que el que diu aquest text en general, s’hauria d’aplicar no només als professors, sino a totes les professions. No entenc com algú, faci la professió que faci, es pugui sentir satisfet realitzant una tasca en la que no s’implica de manera personal fins a un cert punt. Tothom que vulgui fer una feina ben feta ha d’estar disposta a revisar i criticar i canviar els seus mètodes si cal. No es tracta només de la feina que fas sinó de la manera com vius. No es tracta de que la feina ho sigui tot a la vida, però forma part de la vida. Si no ets capaç d’esforçar-te i superar-te i replantejar-te els teus propis errors no et desenvolupes ni professional ni personalment. Cal ser professionals i tenir estimació per una feina que desenvolupes durant al menys 40 hores a la setmana, sinó renuncies a disfrutar d’una part important de la teva vida.
    En el cas de la docència, crec que un professor que no és capaç d’ajustar-se i innovar quan fa falta, ni de provar noves metodologies, hi surt perdent en qualitat de vida. I si a més parlam de filosofia, me pareix incompatible amb els objectius mateixos de la matèria. Com pots parlar d’esperit crític, si mai t’has qüestionat ni la teva manera de fer feina, ni el llibre de text, ni les teves fotocòpies escrites a ma de sempre?

  25. Carmen Haro
    02/09/2013 a les 1:32 pm

    A pesar de que la práctica y tradición educativas en España nos demuestran que la figura del profesorado todavía está muy lejos de ser y definirse en relación a la figura del profesor investigador, en mi opinión, no solo sería deseable que el profesorado se definiese y trabajase en este nivel, sino que para alcanzar una educación de calidad es absolutamente necesario e imprescindible que así sea. Según mi concepción de lo que debe ser la educación, lo que la figura del profesor investigador supone es lo que todos y cada uno de los profesores deberían asumir como parte fundamental de su tarea y su función. La reflexión sobre la práctica docente, adaptándose a las situaciones cambiantes del aula y la sociedad, la autocrítica y el análisis del propio trabajo son cuestiones clave que tiene que adoptar todo aquel docente que asuma realmente la gran responsabilidad que supone su trabajo. Reflexionar sobre su tarea y funciones, analizar sus métodos y estrategias, proponiendo siempre mejoras en base a su práctica diaria, suponen una aplicación permanente de la autocrítica y la revisión del propio trabajo, y del deseo de mejorar siempre, idea que en mi opinión subyace en la idea del profesor investigador. Es este deseo de mejorar siempre, renovándose y reinventándose cuando sea necesario, el que subyace en la figura del profesor investigador. Sin embargo, hay que esclarecer en mi opinión a que objetivo se dirige este deseo. La autocrítica y la renovación permanente del profesor no deben llevarse a cabo por el simple deseo de mejorar, por uno mismo, sino que se debe mejorar permanentemente para alguien: para nuestros alumnos. Aquel profesor que realiza una autocrítica permanente, que se renueva y analiza sus métodos, pero lo hace sin tener en cuenta que esta acción debe dirigirse a sus alumnos, esta realizando un trabajo en vano. La posición del profesor investigador y todo lo que conlleva ha de supeditar-se siempre no a la idea de mejorar en si, sino a estar siempre preparándose siempre para atender las necesidades de nuestro alumnado, para llegar a un desarrollo optimo como profesores, que siempre significa dar lo mejor de nosotros mismos para que nuestros alumnos tengan la mejor educación posible, para que lleguen a desarrollarse lo mejor que puedan, sacando lo mejor de si mismos y desarrollando todas sus capacidades. Esta es la idea que de verdad debe subyacer bajo la idea del profesor investigador. Además, considero que la figura del profesor investigador no es algo que pueda ejercerse de forma individual, es necesario, para llevar al máximo exponente esta idea, establecer una red del profesorado investigador, donde se intercambien perspectivas, opiniones, métodos y criticas y en general el enriquecimiento mutuo que conlleva realizar esta tarea en equipo. El profesor investigador no puede ser un agente aislado, sino que debe ser alguien que trabaje en red, en equipo, pues nunca podrá ejercer un verdadero análisis de su tarea y autocrítica sin el soporte que le otorga la visión de sus compañeros y de la comunidad de la que forma parte. Lo que además fomentará, con el tiempo, no solo que se enriquezca su desarrollo, sino que esta idea llegue a aquellos docentes que aun no se han planteado la necesidad de definirse según lo que supone esta figura.

  26. José Luis Gómez
    02/09/2013 a les 3:25 pm

    La siguiente frase “Reflexiona sobre su practica a veces utiliza la ayuda externa, recoge datos, los analiza, plantea hipótesis de acción, redacta informes abiertos a criticas, incorpora las reflexiones de modo sistemático, busca el perfeccionamiento contrastando hipótesis en el plano institucional” m ha quitado todas las ganas de ser un profesor investigador y me ha hecho ver las bondades de la rutina. Una cosa es ser criticos con lo que hacemos en el aula y estar abiertos a mejorarlo y otra muy distinta es ponerse a redactar informes como enfermizos burócratas. Me parece una propuesta muy exagerada

  27. Guillem Picó
    02/09/2013 a les 8:00 pm

    El text d’Antonio Latorre aposta per la figura del professor investigador en comptes de la del docent rutinari, que dóna sempre les classes de la mateixa manera sense qüestionar-se el que diu o fa. La proposta de Latorre crec que no només és encertada per al professorat, sinó també per a qualsevol àmbit de la vida. Estic convençut de que una persona activa, amb ganes d’innovar, reflexiva i que s’autoavalua té molts de números per aconseguir l’èxit no només en l’àmbit educatiu com a docent sinó en altres apectes professionals i personals al llarg de la seva vida.
    Estic totalment d’acord amb les propostes que planteja Latorre pel que fa al professor investigador, però també crec que és important assenyalar que no tot és tan fàcil com sembla. Moltes vegades no hi ha temps per investigar en les hores que es considerarien lectives i s’ha de fer fora de l’espai educatiu, és a dir, amb el que correspondria a la vida personal i qui més qui menys té família i altres tasques i aficions. També, en l’època actual, gairebé cada cop que parla el president del Govern o el ministre d’Educació llancen un míssil a la capacitat de motivació del professorat, i em refereixo a baixades de sous, campanyes de desprestigi o anuncis de reformes educatives que generen moltes reticències en la comunitat educativa, entre d’altres.
    Per acabar, del text de Latorre m’ha cridat l’atenció que surt 19 vegades la paraula “professorat o docent” i només 4 la paraula “alumnat”. No sé si és casualitat o que l’autor estableix una separació entre el docent i els alumnes que no hauria de ser tan explícita. Peró no m’agradaria que aquesta fos la impressió que queda del que m’ha generat el text, sinó més bé al contrari, la importància d’interioritzar i aplicar les propostes de Latorre per contribuir a millorar l’ensenyament com a professors.

  28. Leyre Pau
    02/13/2013 a les 6:21 pm

    Me parece muy interesante la propuesta que describe Antonio Latorre en el texto. Considero que una de las peores redes en las que puede caer un profesor es la del estancamiento y la rutina y, por ello, pienso que lo mejor que pueden hacer los docentes es no conformarse con las técnicas o estrategias que utilizan y tener siempre un instinto vivo que les mueva a indagar y mejorar sus metodologías.

    Además, el sistema educativo está sujeto a continuos cambios a los que se tienen que adaptar todos los agentes de la comunidad educativa, tanto alumnos como padres y, por supuesto, los profesores. En los últimos años ha habido modificaciones en materia de legislación, materias, tendencias metodológicas, diversidad en las aulas, etc… y toda una serie de cambios que obligatoriamente hacen que los profesionales se tengan que adaptar a la nueva realidad de las aulas.

    En el plano personal considero que el interés y la curiosidad de los profesores por investigar y tratar de mejorar su labor docente debe ser una constante que marque su trabajo, ya que precisamente esta manera de entender y vivir su profesión será lo que les haga estar más motivados por su trabajo y mantener las ganas de seguir aprendiendo.

    Por otra parte, creo que esta actitud aporta mucho valor a la práctica educativa en tanto que trata de mejorar los métodos actuales al cuestionarse su enseñanza, identificar las debilidades de la misma y tratar de buscar soluciones que permitan obtener unos mejores resultados. En muchos otros ámbitos profesionales se realizan continuamente evaluaciones para comprobar el grado de efectividad de su actividad. Pues bien, a mi modo de ver la propuesta de Latorre va en esta línea en el sentido de que el profesor investigador analiza los resultados de sus prácticas educativas mediante la revisación de sus contenidos y métodos para mejorarlos y adaptarlos a las nuevas necesidades.

    Además, es importante que los docentes se preocupen por innovar, por renovarse y por buscar nuevos enfoques que den soluciones a las problemáticas que puedan existir o simplemente por adaptarse a las nuevas tendencias y contribuir así a la modernización de las técnicas y de la enseñanza en general.

  29. ALDARA VÁZQUEZ SERRANO
    02/13/2013 a les 6:45 pm

    En este artículo Latorrre os proporciona las directrices que definen la competencia docente. Al respecto propone que un buen profesor es aquel que reflexiona sobre la práctica y es capaz de adaptarse a las situaciones cambiantes del aula y del contexto social con la finalidad de mejorar la calidad de la enseñanza. Podemos afirmar esta idea alberga la de un paradigma educativo transformador, en el cual la educación responde a las demandas sociales y promueve el progreso.
    Una de las ideas que corroboran su teoría es la proporcionada por Dewey, el cual concibe las aulas como laboratorios en los que los docentes prueban sus ideas y sus métodos con la finalidad de mejorar.
    Ciertamente a lo largo de nuestra profesión docente encontraremos grupos muy heterogéneos y diferentes entre ellos. Por este motivo debemos mantenernos abiertos al cambio y tomar conciencia de que los métodos y estrategias que han conllevado a buenos resultados con un grupo en concreto, posiblemente no nos sirvan con otro.
    Es necesario sistematizar la mirada y saber interpretar aquellas señales que nos proporcionan los propios alumnos con la finalidad de responder a sus necesidades, pues no todos aprendemos de la misma manera.
    Coincido con Latorre respecto a la importancia de la reflexión y su visión de profesor investigador, sin embargo saber innovar no excluye la repetición de metodologías que nos hayan funcionado anteriormente.
    Otro aspecto a remarcar es que la idea que promueve este autor implica un gran esfuerzo por parte del profesorado, sobre lo que cabe cuestionarnos si todos están igual de dispuestos para cumplir con aquellos compromisos que promueven la educación de calidad y qué pasa con aquellos que no lo están

  30. f ginard
    02/15/2013 a les 12:54 pm

    Latorre incita a què el docent, per tal d’esdevenir bo en allò que fa, faci auto-avaluació de la tasca realitzada, que experimenti i no deixi de qüestionar les experiències, que medeixi les reaccions dels alumnes i a partir d’aquestes i de la pròpia reflexió avanci en el camí de la perfecció.
    No puc no estar d’acord amb aquestes paraules, no obstant hi ha una cosa que em crida l’atenció, L’autor diu: “El proceso de cuestionamiento es altamente reflexivo”. En aquest sentit Latorre deixa sol al professor junt amb les seves meditacions, normalment aquestes no ens condueixen a millorar la nostra tasca, sinó que ens aboquen amb més força cap a les nostres neurosis, de fet, molts professors son mals professors a ulls dels alumnes mentre que ells estan convençuts que són bons professors. Per això, més que posar al davant la pròpia reflexió, crec que el més important seria que hi hagués una col·laboració, que es convidàs als companys de feina a assistir a una classe, que diguessin obertament que és allò que pensen que funciona i allò que no, inclús millor seria convidar als alumnes a què expressassin la opinió que tenen de la nostra tasca, tot i el dolor que això ens pogués causar en alguns casos.
    No es pot deixar que sigui el professor qui interpreti les reaccions dels alumnes davant d’un exercici, la majoria de les vegades s’equivocarà en el seu diagnòstic, per això, no és molt més fàcil demanar la opinió? La meva aposta, a l’igual que la de Latorre, va a favor de l’auto-reflexió d’allò que fem, però sempre i quan, aquesta es faci després d’haver rebut la la opinió dels altres afectats.

  31. Johng327
    05/20/2014 a les 3:49 am

    I really like and appreciate your blog post.Thanks Again. ggekgcgcgefg

  32. Joan Manuel Segura
    02/09/2015 a les 1:21 pm

    Si bé l’objectiu central de l’educació és l’aprenentatge i la formació de l’alumnat, no hi ha cap dubte que el pilar d’aquesta és el professor. Per començar, el professor és, possiblement, el factor que més influeix en l’interès i el profit d’una assignatura per part de l’alumne; els alumnes treuen més profit d’aquelles assignatures en les quals tenen un bon professor. Ara, aquest “bon professor” no pot ser simplement un transmissor unidireccional de coneixements, ha de ser un guia per al procés d’autoaprenentatge de l’alumne. La metàfora del “guia” serà molt il·lustrativa per un altre element que mostra el paper essencial del professor.
    El professor és qui està en contacte continu amb els alumnes, és qui posa en pràctica les estratègies didàctiques, qui posa a prova els manuals, etc. És, desenvolupant la metàfora, el guia que coneix de tu a tu els excursionistes i prova diferents rutes, ritmes de marxa, etc. Si el professor és, en definitiva, qui experimenta, ha ser, per foça, qui investiga. És qui es troba en una millor posició per provar noves maneres de fer, nous materials, nous continguts… En una paraula, és qui té a la ma la informació necessària per millorar dia a dia l’educació.
    De la mateixa manera que l’alumne no és un actor passiu que es limita a reproduir allò que el professor ha dit, sinó que ha d’empredre recerques i adquirir el coneixement per ell mateix, el professor no pot ser un actor passiu que es limiti a repetir estratègies didàctiques i demés de manera automàtica, sinó que ha de comprometre’s a investigar com millorar la seva tasca.

  33. Gerard Cisneros Cecchini
    02/11/2015 a les 12:43 pm

    El text descriu un tipus de professor que abandona el rol tradicional de transmissor de coneixements, a seques, per adoptar-ne un de força més complex. Es tracta d’una evolució lògica de les tasques del professorat. L’escolarització actual no té res a veure amb la d’anys enrere i ja és ben hora que així quedi reflectit en tots els àmbits que l’afecten.
    En el cas del professor és clar que la transmissió acrítica d’informació, sense discriminar quina mena d’alumnat fa d’oient ni quins són els objectius pedagògics més enllà de la memorització de coneixements ja no és opció vàlida.
    La proposta de Latorre, de caire més aviat científic (diu “investigador” i no s’allunya gaire del que fa un científic), no només és encertada, sinó també necessària. Ara bé, no deixa de ser cert que aquest rol ha d’anar precedit d’una formació professional competent i competencial del docent i, per tant d’una atenció real i rigorosa per part de les institucions. Només d’aquesta manera es podrà traslladar els resultats de la investigació del docent al nivell institucional, tal com el mateix autor reclama. És des del rigor en la formació, la pràctica, la investigació i la recepció d’aquesta investigació que es generarà un progrés real.
    El compromís del professor és indispensable i crec que tots podem estar-hi d’acord. Però també crec que podem estar d’acord que ha d’anar acompanyat d’un compromís a nivell institucional, tant tècnic com polític, que ajudi a consolidar les propostes i el progrés que puguin generar.

  34. Belen Polo Maya
    02/16/2015 a les 12:35 am

    La propuesta de este escrito es que los profesores dejen a un lado de ver la profesión docente como una tarea repetitiva y mecánica, para dar paso a la innovación y la investigación en las aulas. De este modo, el profesor asume un perfil similar al del científico, y las aulas representarían un laboratorio, dónde los profesores deben experimentar valores y propuestas para ver su nivel de eficiencia sobre los alumnos y si deben cambiarse o seguir en esa línea. La idea del profesor como investigador además de muy positiva para el sistema educativo me resulta necesaria, dado que es necesario que los docentes busquen nuevas propuestas y metodologías para que los alumnos aprendan de forma más eficaz, práctica y amena, con el fin de construir una sociedad eficiente y con valores. Bajo mi perspectiva, las bases de una sociedad las asienta la educación, y es por ello, que el profesor debe asumir ese rol de investigador e intentar actualizar y renovar el sistema en las aulas día a día, porque los cambios sociales se producen cada vez más repentinamente y de forma más abrupta, por lo que es recomendable que el profesor sea capaz de adaptarse a las diferentes realidades y contextos que se presentan en las aulas. Que los docentes sigan el mismo sistema a lo largo de toda su vida profesional resulta un fracaso, ya que el alumnado no presenta las mismas aptitudes y capacidades que hace 10 años, y es por ello que puede darse que el aprendizaje en ellos no se dé significativamente. A su vez, es necesario que los profesores traten de explotar los diferentes recursos que se presentan día a día con el fin de explorar nuevos métodos y alternativas para favorecer los procesos de enseñanza y aprendizaje.
    En definitiva, los profesores deben innovar e investigar en cada curso para adaptarse al perfil que presenta el alumnos, y a su vez, deben visualizar su profesión como la de un científico, que siempre tiene cosas por descubrir, siempre hay cosas por mejorar; ya que en el mundo educativo la excelencia no es suficiente.

  35. 12/21/2015 a les 10:44 am

    La primera idea que m’agradaria destacar del text de Latorre és la d’adaptació, que es relaciona directament amb la de context; per molt preparat que estigui el professorat, és fonamental comprendre que allò que ens serveix avui pot ser descartat demà i, per tant, la formació del docent ha de ser contínua per tal de permetre que aquest sigui capaç d’estar al dia (no únicament respecte als continguts, sinó, sobretot, respecte a les metodologies i noves tecnologies educatives).

    En segon lloc, com no podria ser d’una altra manera, voldria comentar la idea central del text, que contraposa el model de “professor investigador” enfront del de “professor rutinari”. El primer es qüestiona l’ensenyament des de diferents angles (p. ex., perquè he obtingut resultats tan dolents durant aquesta avaluació? Perquè està desmotivat l’alumnat? Com puc millorar la comunicació a l’aula? Quins nous mètodes puc emprar per a millorar l’aprenentatge?), mentre que el segon repeteix curs rere curs les mateixes estratègies educatives, el mateix discurs, sense qüestionar-se els seus possibles encerts i/o errors.

    Segons Latorre, el paper actiu del professor investigador converteix l’aula en un laboratori, sempre subjecte a canvis i millores, alhora que proporciona al docent una major autonomia. Plantejat així, jo em deman: quin tipus docent triaria pertànyer al segon grup? Perquè encara hi ha tants de professors que reciten el mateix contingut amb la mateixa estructura durant tota la seva vida docent? Des del meu punt de vista, la resposta a aquestes qüestions té dos vessants: per una banda, la macroestructura educativa imposada des dels governs centrals del nostre estat no només no penalitza aquests comportaments passius, sinó que els potencia mitjançant un sistema encotillat que desconfia constantment de la capacitat i del criteri del docent. Per una altra banda, el reciclatge dels docents és, ara com ara, un mite, encara que el més greu és que molts dels professionals de l’ensenyament secundari es troben còmodes en aquest immobilisme, que segurament els permet disposar de més temps lliure i menys maldecaps.

  36. Emili Menasalvas
    01/11/2016 a les 12:03 pm

    El text d’Antonio Latorre, La investigación-acción. Conocer y cambiar la práctica educativa, crec que és un text d’allò més encertat per començar l’assignatura d’innovació i investigació dins l’àmbit educatiu. En el text apareixen una sèrie d’idees que comentaré a continuació que permet fer-nos una idea de què és un professor innovador en la seva pràctica i per a què és tan important a dia d’avui.

    Per començar m’agradaria destacar l’associació que es fa al text entre els parells de paraules innovar-investigar, observar-reflexionar i analitzar-criticar. Aquestes tres idees, crec, vendrien a ser el trident del docent investigador. D’aquesta manera, segons el text, de la pròpia activitat educativa del docent i la seva observació, sovint sorgeixen dificultats i problemes alhora de transmetre uns coneixements a l’alumne. El professor innovador, és aquell que veu el problema més com una oportunitat de superació que com un entrebanc a la seva tasca i que treu l’enginy a passejar per a que els seus alumnes puguin entendre el que els hi vol transmetre. D’aquesta manera, analitzant el problema en qüestió o les característiques del seu alumnat, i adoptant una actitud crítica i reflexiva davant la seva tasca, el docent pot aconseguir donar amb l’estratègia o la metodologia adequada per a poder dur a terme la seva tasca de manera satisfactòria.

    Així arribam a una segona idea que crec que recull el text o que si bé seria una conseqüència del que s’exposa: innovar implica avaluar i canviar. Sembla ser banal dir-ho en aquestes paraules però crec que s’ha de tenir en consideració que el fet d’innovar implica un risc de que la metodologia o recurs adoptat no funcioni, encara que a la pràctica el fet de no innovar impliqui un risc major. O que allò que funciona molt bé amb un grup d’alumnes després no funcioni tan bé amb un altre grup. És per això que a més de ser investigadors i emprar els fruits d’aquestes investigacions en innovar a l’aula, és fonamental també avaluar de manera contínua les estratègies que posam en marxa en el procés d’aprenentatge dels alumnes.

    En contraposició al professor innovador, Latorre posa al professor rutinari. Malauradament, aquests semblen ser els més abundants al nostre sistema educatiu. Davant d’això, un no pot deixar de demanar-se com és que això és així. Al meu parer, diria que al nostre sistema educatiu no s’han donat, des de les institucions competents, les condicions de possibilitat idònies per a que sorgeixi el professor innovador. Amb això vull dir, que a dia d’avui, professor investigador ho és el que vol ser-ho, però no s’afavoreix a que n’hi hagi més. Això és degut a la manera en que es duu encarant la formació contínua del professorat, a base d’incentius econòmics, que ha fracassat estrepitosament pràcticament des del moment zero. Hem de ser francs, si quelcom ho podem fer destinant un 40% del nostres esforços no ho farem emprant el 80%, a no ser que es cregui realment amb el que s’està fent i es tengui vocació. Però per desgràcia, la vocació és quelcom que amb el temps tendeix a perdre vigor i les estàncies educatives superiors no fan res per a que aquesta motivació i passió per la tasca docent es recuperi. Crec sincerament, que sinó s’eliminen aquests incentius econòmics, o si bé no s’orienten d’una manera diferent, la formació contínua al professorat seguirà sent el que és actualment: quelcom que depèn de la voluntat del docent, quan en realitat hauria de ser quelcom que vengués implícit dins la tasca docent.

    En definitiva, com bé deia una companya d’anys anteriors en aquest mateix fil de comentaris: renovar-se o morir. I afegiria, en el cas espanyol: i reivindicar una formació contínua del professorat que s’entengui com quelcom just i necessari per a poder seguir desenvolupant la tasca docent.

  37. Raquel Mora Marín
    01/11/2016 a les 5:53 pm

    El texto de Antonio Latorre me recuerda una y otra vez la oposición entre el profesor activo y el profesor “dinosaurio”. En este sentido, nos encontraríamos frente al profesor investigador, que se autoevalúa, se autocritica y a raíz de esta autoevaluación recae la posibilidad de mejorar su práctica y el profesor “dinosaurio” o como se menciona en el texto: el “profesor rutinario”, que da las clases siempre con la misma metodología y no se plantea la opción del cambio.

    Como se menciona en el texto el alumnado y el contexto social tiene un papel fundamental en la práctica docente. La práctica docente es una interacción constante entre el profesor y el alumnado y teniendo en cuenta que el alumnado cambia, asi como el contexto social, la práctica docente dentro del aula no puede ser la misma en todo momento. Por tanto la práctica de los docentes debería estar sujeta a cambios. En este contexto, el papel investigador del profesor es esencial para poder cambiar la metodología usada a favor del alumnado cambiante.

    En mi opinión, el texto muestra la realidad de la educación, el profesorado es el que trasmite el saber y el que tiene que cuestionarse si se está trasmitiendo de manera correcta. El papel del profesor investigador es fundamental ya que solo mediante la autocrítica y la autoevaluación se puede mejorar la práctica docente. Ésta debe admitir cambios, se debe reflexionar entorno a la metodología usada diariamente y el profesorado debe intentar amoldarse a la realidad no estática.

    Esta situación se acentúa más en el caso de la asignatura de Filosofía, ya que ésta se concibe como un actitud reflexiva y crítica. Resulta lógico pensar que si la Filosofía es una actitud cuestionadora, reflexiva y crítica, el profesorado debería ser el primero en cuestionarse a si mismo como docente a la vez que cuestiona su práctica en el aula. La asignatura de Filosofía tiene como resultado diferentes reacciones en los alumnos. Alejandro Sarbach Ferriol, en su tésis doctoral: “Què passa a la clase de filosofía? Cap a una didàctica narrativa i d’investigació de l’assignatura de filosofia al batxillerat”, habla de las reacciones que tiene el alumnado frente a dicha asignatura. Por una parte, resulta aburrida y en palabras de los alumnos: “no sirve para nada” o resulta apasionante. Sea como sea según Sarbach hay una opinión que en el alumnado se repite constantemente: “según el profesor que te toque”. Frente a esto, creo que la idea de profesor investigador presentada en el texto es clave. El profesor que busca una metodología que funcione y que autoevalúa su práctica constantemente y busca cambios para mejorarla es el que, en mi opinión, acaba haciendo que la asignatura pueda ser apasionante.

  38. 01/18/2016 a les 12:32 pm

    En aquest article l’autor identifica dos models d’estar en l’ensenyament: el del professor-investigador i el del professor rutinari. El professor investigador representa tots els valors positius que ha de tenir un docent envers la seva feina: reflexivitat, capacitat crítica, capacitat d’adaptació als canvis, capacitat d’investigació i de qüestionament, innovació, capacitat d’estorament… D’altra banda, el seu contrapunt o contrafigura estaría representada pel professor rutinari, un docent que està en l’ensenyament amb una actitud i un comportament oposats als del professor-investigador. Segons l’autor aquest contramodel de professor es caracteritzaria per ensenyar sempre de la mateixa manera, sense problematitzar la seva pràctica docent. Encara que no aprofundeix massa més en aquest model perquè el que li interesssa és defensar clarament el model de professor-investigador en contra del model de professor rutinari.
    Sobre el dualisme professor investigador versus professor rutinari, m’agradaria fer alguns comentaris. En primer lloc, pens que els dualismes tenen el perill de caure fàcilment en reduccionismes. De ver pensa l’autor que amb aquests models ha representat totes les maneres de ser dels professors en la docència? En segon lloc, segons el meu criteri es tracta de dos models ideals, però no reals. No existeix en la pràctica docent un professor que sempre sigui rutinari o un professor que sempre sigui innovador… Fins i tot el professor que innova pot deixar de fer-ho en determinats grups per diverses raons (cansament personal, mal comportament del grup, motius pedagògics…) i fins i tot el professor rutinari pot ser innovador en determinats aspectes de la seva pràctica educativa. La meva proposta seria més bé parlar de professors des del punt de vista dels alumnes, d’aquells professor que són reconeguts pels alumnes com a mestres, en el sentit clàssic del terme com a referents més enllà de la materia que imparteixen, de professionals carismàtics que romandran en el record dels alumnes per sempre més. Qui no ha tengut l’experiència alguna vegada d’haver tingut la sort de conèixer un mestre així?
    D’altra banda, cal anar molt alerta amb el llenguatge, perquè en el text Latorre identifica rutinari amb un professor que no acompleix amb les seves funcions docents… Tal vegada convendría recordar a l’autor que en educació infantil, es parla també de rutina i en un sentit ben positiu. De fet, es considera que els infants de 3,4 i 5 anys el que han de fer és adquirir rutines, aprendre a fer sempre les mateixes coses en els mateixos moments. Per tant, alerta amb el llenguatge… Les rutines són bones als 3, 4 i 5 anys però es pressuposa que són molt negatives als 12, 13 i 14 anys! La questió no és tan senzilla com pareix al primer cop d’ull. El que pot ser bo en una etapa educativa pot no ser-ho en una altra, és clar, però per això cal ser molt precís i tenir en compte la multiplicitat d’estratègies didàctiques i el nivel de maduresa dels alumnes.
    Voldria comentar també que m’ha cridat molt l’anteció el fet que l’autor fonamenti la motivació del professor-investigador per innovar en la seva capacitat per sorprendre’s… Concretament diu Latorre: Si no tiene capacidad de asombro, su preocupación por dar respuesta a los problemas disminuye y el deseo de investigar desaparece”. Aquesta condició d’existència del professor-investigador que estableix Latorre em recorda a la causa que s’ha establert habitualment com a origen de la filosofia, la capacitat humana per a l’estorament, per a la sorpresa, com a motivació principal d’un demanar orientat al coneixement profund d’un mateix, de les coses i del món.
    Per què no fer una passa més i parlar obertament de comunitat d’investigació? De cercar conceptes més integradors, de parlar de professors i d’alumnes de forma unitària. Si no es fa així es corre el risc de fer dependre el sistema educatiu i la seva qualitat del factor individual, pot semblar que el professor individualment ha de salvar l’educació amb ajuda únicament de la seva vocació.
    Pens que el professor s’ha d’integrar en la comunitat docent també amb vocació reinvidicativa. Si es vol millorar l’educació cal estar disposats a treballar també des de fora de les aules per aconseguir-ho. En aquest sentit tenim l’exemple dels èxits aconseguits per part de la Marea Verda a les Illes Balears. El professor és un model dedins i defora de l’aula. I això no es pot oblidar de cap manera.
    Hi ha algunes passes prèvies que també s’ha de considerar i que no apareixen en aquest article i és el procediment mitjançant el qual el professor accedeix a la docència. L’article parla de la necessitat de la formació permanent del professorat. Evidentment es tracta d’un tema important del que se n’ha de parlar, però també s’ha de parlar de la formació que reben els docents abans de ser docents. A l’actualitat qualsevol llicenciat pot impartir docència si acredita que disposa del màster de formació del professorat. Però és aquest requisit suficient garantía de qualitat? Potser també convendría entrar en l’enduriment de les condicions per desenvolupar la docència, pot ser podria ser un camí per atreure al món de l’educació a les persones més motivades.
    Però per damunt del debat entre professor investigador o professor rutinari crec que convendría plantejar la qüestió de fons, i és la pregunta per l’existència d’aquests models de professors. Per dir-ho en forma de pregunta: quines són les causes que fan que un professor sigui investigador i que un altre sigui rutinari? Aquesta seria la pregunta rellevant per a mi. Segurament hauríem d’entrar en les condicions laborals, les reformes educatives, la visió social sobre l’ensenyament, els pressuposts destinats a educació i després entrar a parlar de l’actitud dels professors a l’aula amb els seus alumnes. Per a mi és important donar áquesta passa prèvia.
    En conclusió, crec que és necessari recuperar una visió integradora del professor com a mestre, superar les dualitats, perquè encara que existeixin professors investigadors i professors rutinaris, la realitat és més complexa, hi ha professors rutinaris que a vegades es mostres innoven, i professors investigadors que cauen en la rutina. Hi ha professors investigadors que són bons investigadors però que estan desaprofitats com a formadors de formadors. Pens també que cal donar una passa enrere i demanar-se per les causes que han dut als professors a adoptar aquests rols. Pens també que seria bo integrar els alumnes quan parlam dels rols dels professors, pens que seria més útil i productiu parlar per tant, de comunitat d’investigació que integri alumnes i professors.

  39. Marina Cánovas
    01/19/2016 a les 5:45 pm

    El text d’Antonio Latorre, La investigación-acción. Conocer y cambiar la práctica educativa, recull un conjunt de qüestions que ens permet fer la idea sobre un professor innovador i investigador.

    El professor ha de tenir en comte que el context i l’alumnat canvia i que, per tant, el la seva metodologia també hauria de canviar. A més, a nivell d’aules també trobem diferències en l’alumnat. Així doncs, el professor necessita avaluar la seva pròpia pràctica i tasca per així poder-la millorar. El professor ha de ser conscient de la realitat canviant que el seu lloc de treball implica, i, per tant, ha de ser capaç d’adaptar-s’hi.

    A més, hem de tenir en compte que la tasca d’un professor investigador i innovador implica sortir de la zona de confort. El professor tradicional es situa a la zona de confort, en canvi, el professor investigador i innovador es capaç d’anar mes enllà, deixar la comoditat i dirigir-se cap a la zona d’aprenentatge.

    Per tant, el professor investigador és aquell que es qüestiona les coses, que va més enllà. Això, molts de cops pareix una dificultat, però, no ho hem de veure així. Hem de deixar les pors enrere i ser conscients de la necessitat d’ensenyar en funció de l’alumnat.

  40. Maria Teresa L.
    02/02/2016 a les 10:43 pm

    La idea a destacar en la figura del professor presentada en el text és la d’adaptació. Aquesta adaptació contraposa dues maneres d’estar en l’ensenyament, i per tant, dues maneres d’exercir la pràctica docent. Per una banda, trobem el professor rutinari, que fa sempre el mateix sense qüestionar la seva pràctica. I per altra banda, i com a exemple de docent que s’adapta a la complexitat de la pràctica educativa trobem el professor investigador, reflexiu, crític i innovador de la seva pràctica docent. Tal professor s’adapta a les contingències del context, es qüestiona problemes i dificultats de la pràctica. En definitiva, tracta d’enfocar la seva pràctica a les necessitats educatives mitjançant la investigació i la innovació. D’aquesta manera, és possible proposar accions de intervenció, comprensió i possible millora de les pràctiques educatives pròpies de les institucions educatives.

    Dit tot això, crec que és important fomentar el paper del professor investigador i innovador ja que la metodologia del professor rutinari, associat a un docent que es dedica a transmetre coneixements sense interactuar amb els alumnes dins l’aula és un model obsolet avui dia. Així, el professor que s’adapta al context educatiu és capaç d’atendre els interessos i les necessitats dels alumnes i en conseqüència d’actualitzar i millorar la seva pràctica docent sempre en bé del procés d’ensenyament – aprenentatge.

  41. Mary Alonso
    02/06/2016 a les 2:20 pm

    Crec que el que més m’ha cridat l’atenció del text de Latorre és que diu que el professor investigador agafa el control de la seva professió a partir de la nova manera d’entendre l’educació; d’una manera innovadora i investigadora . I crec que té tota la raó. Perquè investifar, a la meva manera d’entendre, significa dues coses: investigar i innovar a la matèria de la que ets professor (conèixer noves teories, traduccions, etc), i investigar en noves metodologies educatives per fer entendre i interioritzar la nostra matèria.
    I ser conscient d’això i posar-lo en pràctica et dóna molt de control sobre la teva funció docent, ja que ets tu el que elabora no només el material, sinó fins i tot el contingut (o la manera de donar aquest cntingut, ja que el contingut ens ve donat al curriculum.
    A més, tenint en compte que l’objectiu del nostre futur offici és l’aprenentatge dels alumnes, crec que Latorre té raó a l’hora d’afirmar que la única manera d’aconseguir que els alumnes segueixin aprenent és adaptant-se a les noves maneres de fer classe, a les noves maneres de comunicar-nos i, també, a les seves noves maneres de viure (dels alumnes, ja que, si no entene els seus codis, difícilment ells entendran els nostros).
    No obstant això, quelcom que ens sembla tan obvi a les persones qe ens formam ara per poder fer feina com a docents, smebla no ser tan visible a la societat i fins i tot a alguns professors actius en el present, ja que segui trobant docents rutinaris. I quan ell diu rutinari, jo diria amb metodologia obsoleta, que, al cap i a la fi, no aconsegueix el que volem. Així que la investigació i la innovació, crec, ha de formar part de la nostra formació, però, sobretot, de la nostra actitud.

  42. 02/14/2016 a les 6:46 pm

    Tal y como se menciona en este texto la autocrítica resulta ser esencial para asegurar la mejora de la actividad del docente. De acuerdo con lo leído, es esencial que todo profesor reflexione acerca de cómo se ha desarrollado su sesión, de la metodología utilizada, de los resultados obtenidos, etc. Únicamente mediante la autocrítica el docente podrá detectar los puntos fuertes y débiles de su actividad, trabajar en ellos y mejorar la efectividad de sus sesiones.
    Además, parece muy importante que el profesor sea también capaz de innovar puesto que des este modo es posible hacer del proceso de enseñamiento-aprendizaje un proceso significativo que resultará efectivo. Para ello el docente debe conocer el contexto cultural y social de los alumnos, adaptarse a nuevas formas de ejercer su función y evaluar los resultados.

  43. Agustí López Coll
    02/15/2016 a les 11:55 am

    En aquest text de Latorre se’ns parla d’un perfil de professor ideal, que ha d’estar en constant evolució, reflexiu, del seu treball, innovador… probablement sigui molt pretensiós i utòpic aquest perfil però com passa amb moltes utopies el camí cap a elles és una declaració d’intencions en sí mateixa.

    Pens que un professor sempre hauria d’analitzar els problemes que sorgeixen de la seva tasca docent, voler millorar i fer-se una autoavaluació constant. Per això, ser metòdic en aquest aspecte és un deure, inclús és una manera de fer feina que es pot extrapolar a gairebé qualsevol treball o funció que pugui desenvolupar hom en la seva vida laboral.

    D’aquesta manera tenim la tasca docent sotmesa a l’autoavaluació, però també seria interessant per completar el procés avaluador que es pogués donar l’avaluació externa i la coavaluació d’aquesta tasca, altres punts de vista poden ser útils per completar el procés de millora necessari per evolucionar com a docent i solucionar problemes, igualment el poder ser ell el que observi i avaluï a altres docents enriquint-nos entre tots.

  44. Marina Mulet
    02/17/2016 a les 9:16 pm

    El perfil de professor investigador que proposa l’autor de l’article és el que, des del meu punt de vista, hauria d’estar sobreentès en el moment en que parlam de la tasca docent. Investigar suposa, a l’engròs, millorar les condicions en que els alumnes s’enfronten al procés d’aprenentatge. Enriquir els propis coneixements de cara al benefici de l’aprenentatge dels alumnes. Implica, en primer lloc, saber quines són les dificultats i les facilitats específiques dels alumnes, voler conèixer-los; implica, també, no cessar mai d’aprendre diferents metodologies i adquirir noves habilitats per augmentar el ventall de possibilitats de que, front a perfils diferents d’alumnes, es pugui transmetre el contingut de les matèries de la forma més efectiva possible; implica, també, la crítica constant sobre els propis continguts dels ensenyaments, una visió personal, lluny dels adoctrinaments que convidi els alumnes a adoptar aquesta mateixa actitud; en darrer lloc, però sense restar-li cap importància respecte a l’anterior, implica enriquir constantment els propis coneixements i no perdre mai la capacitat i l’afinitat per aprendre, tant pel que fa al propi camp, com de tot allò que es presenti a l’abast, també per pur plaer i amb la certesa de que revertirà positivament en allò que també poden aprendre els alumnes.

    Coincidesc amb la idea de Latorre exposada al text de que el professor investigador –que, crec, hauria de ser simplement tot professor- és aquell que, des de la inquietud intel.lelctual, mira d’apropar-se als alumnes. Aquell que està sanament escindit entre l’estat d’alerta constant observant-los: per respondre a les seves necessitats particulars segons el context socioeconòmic, capacitats i carcterístiques individuals, etc. i l’estat permanent de formació que ha de contribuir positivament en la riquesa dels temes tractats a l’aula.

    També coincidesc plenament amb la idea de que el professor ha de ser, fonamentalment, crític. Ha de saber destriar les situacions en que no és efectiva una metodologia –en un procés de deliberació abans i després de l’aplicació d’eines o metodologies innovadores, tasca estretament lligada a la de la investigació-; també, ser conscient de les repercussions de la seva tasca i utilitzar la força de la seva autoritat professional per impulsar als alumnes a esdevenir, també, crítics respecte al món que els envolta –en el cas de la docència de la filosofia i en relació amb el context actual, potser és una tasca encara més indispensable-.

    En definitiva, crec que la figura del professor “rutinari”, front a la del professor investigador, exemplifica una actitud de desídia que no hauria de poder ser acceptable al nostre àmbit. Per aquest motiu, seria molt important incloure plans de formació i la regulació de l’activitat investigadora docent, assegurant així que es compleixen uns patrons de bona pràctica docent que garantissin la satisfacció d’una vertadera educació igualitària i de qualitat.

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: