En primer lloc, vull dir que si s’aprèn millor o no, com bé es deixa entendre en el text, depèn de l’ús que se’n faci. Poden tant, facilitar l’aprenentatge, com complicar-lo, això és tasca del professor. El professor ha de tenir en compte com diu el text: tant el perfil de l’estudiant, de cada un d’ells, com les característiques del material concret que vol fer servir, com el context en què es troba. Així doncs, si es fa un bon ús, reflexiu i adequat al context i als estudiants, sí que és possible millorar l’aprenentatge.
En segon lloc, el que em sembla interessant és la idea, al voltant de la qual ja he girat en anteriors comentaris; el marc social on s’inscriu el fet educatiu; vull dir, que vivim en un món en què els recursos virtuals són presents en tot moment, i s’empren de manera quotidiana per a realitzar infinitat d’activitats diferents que ara no començaré a enumerar. Per tant, en el mateix fet educatiu és necessari que hi siguin presents. Jo personalment i al principi del curs, creia que no era necessari recórrer al món virtual per a ensenyar, educar i aprendre; però a mesura que ha avançat el curs m’adono que per molt que em pesi una visió ideal de com m’agradaria que fos el món, un tant primitivista o hippie a vegades; xoco amb la realitat i em trobo que el món que a mi m’agradaria no és el que tenim i que la tasca docent, es dóna en el món on vivim, no en el món en què a mí potser ( i ara quan m’ho penso ja ni ho sé) m’agradaria viure. Per la qual cosa, l’experiència freqüent i continuada amb els recursos tic, i tac en aquest cas, és imprescindible. Perquè per a la vida quotidiana i en un futur també professional, dels nostres alumnes, és necessari que aquests tenguin facilitat amb els recursos tic i tac, tant per seguir aprenent de manera autònoma al llarg de les seves vides, com per desenvolupar les tasques que se’ls encarreguin o que ells vulguin portar a terme de manera professional. I finalment, s’ha de tenir en compte que com diu al text, no tots els alumnes ténen el mateix nivell de soltura amb aquests recursos ni la mateixa facilitat d’accés, per tant, doncs, l’institut ha de ser un lloc on se’ls capaciti per a la plena integració en la societat, com ja hem dit encara que d’una altra manera. I aquests que no ténen facilitat per accedir-hi, de moment, en la seva vida més enllà dels instituts, estiguin preparats també per quan hagin de fer-ho.
Cada cop que llegeixo algun text sobre aquestes questions em ve al cap el relat del mite de Thamus i Theuth, al Fedre de Plató. En aquest text, Sòcrates planteja una reflexió sorprenent: que l’escriptura pot ser un adversari del coneixement. aquesta idea, a nosaltres ens pot sobtar tant com ja ho feia als lectors de Plató, instal·lats en una cultura que s’anava allunyant de les tradicions orals dels pobles més antics. El que vol dir Sòcrates és que el pensament sempre s’articula com un diàleg, i aquest, requereix que hi hagi dues persones compromeses en la recerca del coneixement. Aquí la paraula clau és diàleg. Per això totes les activitats que plantejo a les UD son situacions de diàlec entre iguals (més enllà de les diferències suposadament jeràrquiques entre professor i alumnos, que cal superar). Amb les tecnologies de la ‘comunicació’ (!), hem anat un pas massa lluny en l’evolució de les nostres relacions socials. Avui podem veure persones assegudes al voltant d’una taula comunicant-se totes elles amb els seus disposituis mòbils. L’escriptura (wassap, facebook) ha matat el diàleg, i amb ell, el pensament. Escriure un post o una entrada a un bliog és un acte d’onanisme que pot dur a qui l’escriu a un petit orgasme intelectual, però que no deixa de ser un simulacre del que representa l’exposició nua a una situació de conversa i de diàleg, on no hi ha trampes, no hi ha impostures, només dues (o més) persones cara a cara i sense amagatalls. Un diàleg és un acte d’amor, un salt al buit sense para-caigudes: ets tu tot sol, amb l’única equipació del teu intelecte, davant els arguments dels altres.
Passam massa temps parlant dels continents i massa poc parlant dels continguts. Els alumnes ens ho veuen, ho noten i en prenen nota. Així banalitzam el coneixement.
És el llibre que estic llegint aquestes setmanes… en format ebook! Estic d’acord amb el plantejament general d’en Carr, que a més, constato a les classes, però crec que en alguns aspectes no és exacte o precís, o fins i tots és exagerat, com quan intenta demostrar que la tecnologia modifica directament els continguts a partir de l’anècdota de Nietzsche amb la màquina d’escriure. Carr li dóna molta importància (argument de l’autoritat) però Nietzsche realment va abandonar ben aviat l’escriptura a màquina per tornar a la manual. De totes formes, un llibre mooooolt interessant.
Jesús María
02/14/2015 a les 12:03 pm
Comentario (Jesús María Delgado Arjona)
Considero que lo que dice este señor es cierto, está claro que los ordenadores o otros recuersos informáticos no son la panacea para que los alumnos empiecen a aprender como si se tratara de chip de información. El análisis que realiza o más bien dicho, los tres factores que comenta al principio creo que son indispensables para entender el comentario que realizaré a continuación.
·Las TIC pueden ayudar a los alumnos, pero si que es cierto que es arriesgado plantearse que hoy día todo el mundo posee un ordenador o suele tratar con ellos a menudo. Conozco muchos amigos que no tienen por que simplemente no lo usan para nada. Quizá aquí habría que plantearse el problema de los moviles, ya que un joven prefiere un mobil, pero aunque si sirve para entrar en internet hay cosas que solo podemos hacer con ordenadores como por ejemplo escribir un comentario, hacer un trabajo o por ejemplo realizar una busqueda de artículos en una base de datos. Con un mobil se puede hacer… pero resulta mucho mas agotador. Cuando en el artículo plantea que el perfil del estudiante es importante se me viene eso a la cabeza. Y además… la idea principal… no todo el mudno tiene ordenador y por ello no todos los alumnos pueden trabajar con facilidades con las TIC. Considero que se debería plantear una atención a la diversidad en éste sentido. Quizá con un aprendizaje previo por parte del profesor sobre como usar un ordenador o aprender a buscar información por internet se hiciera necesario para poner a toda la clase a un mismo nivel, aunque insisto… no sería suficiente, hay gente con mucha experiencia.
·El segundo factor es el de el material utilizado. Creo que es muy importante. Cuando hablamos de las TIC siempre se tiene una extraña sensación de que el profesor debe trabajar mucho menos, pero para nada es así… sino los alumnso solo haran una clase donde “jugaran con las tecnologias”. Es indispensable probar nuevas mecánicas casi cada día y para ello el profesor debe ser practicamente un experto en las TIC. Debe guíar al alumno y plantear ejercicios no solo para que trabaje los contenidos de la asignatura en cuestión, sino para que aprendan a utilizar las TIC… una dura tarea si queremos que los alumnos aprendan realmente, ya que la mayoría de jóvenes frente a un computador o con la oportunidad de buscar en internet, solo pensarían en entran en twitter o facebook a primera de cambio. Desde mi punto de vista algo así como una asignatura para las TIC, su uso responsable y correcto, sería practicamente necesario. Con ésta reflexión abarcaríamos el contenido del tercer factor, el contexto o actividad que se realiza con las TIC.
En conclusión, tengo la extraña creencia de que nuestra generación y la siguiente quizá aun no esté listo para las TIC, o almenos de la manera en que se plantean. Cuando sale algo nuevo siempre hay un proceso de cambio y corrección, como ocurrió con los primeros DVD. Nosotros somos igual de importantes ya que tenemos el privilegio de testas esta tecnica y buscar sus fallos y sus ventajas. Nuestra generación no lo hará bien, pero al menos ayudará a conseguir un estudio digital. En resumen; somos los probadores de un juego de ordenador… en su versión beta. Considero que no podemos soñar con conseguir los resultados deseados… pero que somos indispensables para que en un futuro se cree una guía de uso correcto y pedagógico de las TIC.
·
S’aprèn millor amb les TIC? Son una eina, imprescindible per a moure’ns en el món d’avui dia i a través de les quals se’ns pot obrir tot un món paral·lel al de la vida física, sense deixar de banda la importància que poden tenir aquestes en la futura inserció dels alumnes en el món laboral.
Son imprescindibles per a l’educació del nostre món? malgrat les meves reticències a donar-lis el vist i plau crec que no podem prescindir d’elles, que aquestes han de tenir un lloc definit dintre del sistema educatiu i els alumnes han de tenir un constant contacte amb elles.
Han de planar per sobre de tot el sistema educatiu? Diria que no. Sembla haver-hi una febre en la comunitat docent en la insistència de servir-nos de les TIC, TAC o TOC per impartir les lliçons, en els últims anys aquestes s’han convertit en el tercer element, el qual media entre professor i alumnes, ja sigui en forma de Power point, ultra portàtil, pissarra digital, etc. Diria que hi ha una sobreabundància de les TIC. Qualsevol professor que no en faci ús, sigui quina sigui la matèria que imparteix, s’exposa a ser assenyalat com un “carcamal” per la resta dels membres de la comunitat docent. Les Tic han de tenir un lloc assegurat al món de l’educació, possiblement un estatut propi o bé tenir un pes important en algunes de les matèries. No obstant, voler implantar les TIC en totes les assignatures (Camí al qual sembla que anam) i no concebre un aprenentatge en el que no les empram pot tenir conseqüències contraproduents amb els alumnes.
És aventurat dir que milloren l’aprenentatge de l’alumne. Jo diria que si entenem per aprenentatge l’adquisició d’autonomia personal i el treball col·laboratiu i a distància, aleshores les TIC milloren l’aprenentatge. Però si entenem l’aprenentatge d’una manera més àmplia no. Els individus han d’aprendre a interactuar amb el món, de què ens serveis estudiar el nucli cel·lular a través d’un ordinador? O de què ens serveix mirar trenta vegades el Guernica a internet i no haver anat mai a un museu o una exposició? Jo defenso la utilització de les eines digitals però si abans amb l’educació tradicional no interactuàvem amb el món físic, ara encara menys.
Estic d’acord amb en M. Area en què cal un nou model pedagògic amb un programa d’aprenentatge real i una formació del professorat adequada on s’aprengui a ensenyar amb TIC i no només a fer-les servir a classe i a casa.
Per ser més concreta, defenso l’us dels wikis, dels moodles i fins i tot dels blocs però no altres pràctiques com ara l’edició de vídeos o els collages digitals. Defenso, per tant, l’aplicació dirigida a la lectura, la recerca i el coneixement compartit i col·laboratiu. Crec que per aquí és cap a on ha d’anar l’us de les TIC a l’educació secundària. L’autor també o diu: “prácticas destinadas a favorecer procesos de búsqueda, análisis y reconstrucción del conocimiento”.
En conclusió, podem millorar l’autonomia i fomentar el treball col·laboratiu què és com sempre s’han descobert les coses al llarg de la nostra història, amb xarxes de coneixement i recerca, però això no es pot extrapolar i dir que millora l’aprenentatge en general.
El text s’emmarca dins del corrent d’investigació que s’ocupa de l’alfabetització digital. L’autor, catedràtic de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de La Laguna, analitza la relació que se pot establir entre les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, TIC, i els models pedagògics que es posen en marxa per part dels professors. Manuel Area destaca la complexitat d’un fenomen que no pot perdre de vista, a l’hora d’aconseguir l’èxit de les dinàmiques d’aprenentatge, els perfils dels estudiants, les característiques dels materials utilitzats i el context en que es desenvolupen les fórmules pedagògiques. Segons la tesi defensada per l’autor, les TIC són condició necessària però no suficient d’un model educatiu adequat. A més, tot i que organismes com l’OCDE asseguren que els ordenadors contribueixen a millorar el rendiment dels escolars, Area afirma que realment la figura clau de tota aquesta qüestió es el docent, que és qui pensa què fer amb les TIC. Per tant, li lleva pes a la tecnologia per donar-li a l’element humà. En qualsevol cas, l’article parla també de l’impacte que suposa que cada alumne compti amb un ordinador, un fet que, presumptament, augmenta la motivació, fa créixer les competències digitals i incrementa les destreses cognitives. El catedràtic apunta que, quant a la qüestió sociocultural, les TIC a les aules poden ser un element d’alfabetització digital de les classes més desafavorides (que poden no tenir accés a aquestes tecnologies en el seu àmbit familiar). Per concloure, Manuel Area afirma que aquestes eines són bones sempre i quan hi hagi un model pedagògic experiencial i constructivista.
A nivell personal, la lectura d’aquest document m’ha fet venir al cap un article de premsa que es va publicar l’abril de 2012 al diari francès Le Monde, i que va ser citat àmpliament per altres mitjans de comunicació generalistes. En essència, la informació es fa ressò del fet que bona part dels alts directius i els professionals qualificats de les empreses tecnològiques de Silicon Valley, a Califòrnia (que marquen la pauta i el ritme mundial referit a les TIC), han optat per escolaritzar els seus fills a una escola local “desconectada”, que posposa el contacte dels estudiants amb la tecnologia fins que tenen 13 anys. Pissarres tradicionals, xoc, escriptura manual cal·ligràfica, i aprenentatge experiencial i emocional són, a grans trets, els elements de la metodologia d’aquest centre escolar. La pantalla digital és considerada un element perturbador de l’aprenentatge. Els testimonis recollits per l’article, alts directius de les empreses tecnològiques amb fills a l’escola o integrants d’entitats d’investigació en noves tecnologies, defensen la fórmula argumentant que les TIC són simplement una eina, no un fi, i que a més poden dificultar l’aprenentatge a partir d’experiències físiques i emocionals. La notícia recull, també, el fet que els estudiants d’aquesta escola, que provenen de nuclis familiars benestants, comptem amb accés a les TIC a casa (per tant, tornant a l’article de Area, no faria falta amb ells posar en pràctica processos d’alfabetització digital, perquè ja anirien a classe amb aquesta lliçó apresa).
A continuació, un link que he trobat sobre la informació, en castellà, referida anteriorment:
Creo que este artículo es perfecto para explicar que las TIC no deben convertirse en un fin, sino que deben ser un medio para favorecer el aprendizaje del alumno. Esto es algo que parece evidente, pero que realmente no es así, cosa que explica la necesidad del autor por escribir sobre la cuestión y aclarar el tema.
Ejemplos de un mal uso de las TIC se pueden experimentar en la universidad. En el momento en el que los profesores hacen obligatorio utilizar el “campus extens” para poder después, ellos, medir el nivel de participación en la asignatura, están produciendo un abuso, porque ya no se está utilizando la tecnología para favorecer el aprendizaje, sino que parece que la finalidad del aprendizaje es utilizar la tecnología, y a mayor medida o uso de la tecnología, mejores resultados. Si un alumno participa en clase, lee por su cuenta, reflexiona y aprende, pero no ha usado el campus extens, se le penaliza. ¿Por qué motivo se hace esto? Si el alumno cumple con los objetivos de la asignatura, no se debe penalizarlo por no usar el campus extens. En el momento que se penaliza no usar la tecnología a pesar de que se adquieran los conocimientos, y se desarrollen las actitudes y procedimientos para cada asignatura, se está cometiendo el error de confundir las TIC en un fin y no en un medio. Cosa que no es un error sin importancia, sino que perjudica al alumno, porque le causa frustración sentir que usa la tecnología y no aprende nada significativo, y porque encima le puede suponer costes económicos y de tiempo, que no le aportarán beneficios educativos.
Es por esto que estoy de acuerdo con el autor del artículo, en la idea de que el papel del profesor es clave. Y por eso creo que se debe enseñar a los profesores a que utilicen correctamente la tecnología con sus alumnos, pero además, que se les exija que se aseguren de que sus alumnos están aprendiendo algo significativo con el uso de la tecnología, y que realmente facilita que se produzca el aprendizaje mucho más que si no se usarán las TIC. Es decir, es necesario que los profesores sepan cuando es conveniente usar las TIC y cuando no, y creo que uno de los criterios que tendrían que tener en cuenta es si realmente facilitan el aprendizaje, y si sí lo hacen, si lo facilitan mejor que los métodos tradicionales.
Por tanto, en respuesta a la pregunta que introduce el artículo “¿Se aprende mejor con las TIC?” yo respondería que dependiendo de cuando se usen, en ocasiones sí ayudan a que el aprendizaje se produzca con menos esfuerzo y más rápido, pero no en todos los casos. Un buen docente deberá regular el uso, y asegurarse de que es útil y resulta beneficioso para los procesos de aprendizaje de los alumnos, y no se convierte en una perdida de tiempo, o mera sustitución –económicamente más costosa– de métodos tradicionales que funcionaban a la perfección.
Definitivamente el aprendizaje del alumnado no tiene por qué mejorar únicamente por el uso de nuevas tecnologías. En ocasiones, los recursos clásicos pueden ser igualmente funcionales en manos de un buen docente, y las TIC pueden suponer una dificultad en el aprendizaje en manos de otro. Es por ello que es el docente el que debe adaptar el uso de esas tecnologías, e integrarlas, haciéndolas coherentes, en las metodologías que se dispone a aplicar.
Si esas TIC carecen de método, es casi mejor que no estén presentes en el aula. Por tener buenos ordenadores en las clases el rendimiento del alumnado no va a mejorar necesariamente. Sin embargo, aunque el docente disponga de una metodología que regule y dirija el uso de las TIC, también es necesario ejercer un control sobre ellas. Ese control se refiere tanto a no acabar teniendo una dependencia de ese tipo de recursos (se sea docente o alumno), como a saber gestionar el tiempo de una clase acorde a la actividad que se propone para trabajar con las TIC.
Por lo tanto, para un buen uso de las TIC serían necesarios métodos para aplicarlas y control para regular sus posibles usos.
Manuel Area Moreira – ¿Se aprende mejor con las TIC?
El artículo de Manuel Area da una respuesta a una pregunta que ha surgido frecuentemente en clase: ¿suponen las TIC una mejora del aprendizaje de los alumnos? El autor comienza afirmando algo que todos sospechábamos, que la presencia de las TIC en la enseñanza es necesaria pero no es suficiente para mejorar el aprendizaje de los alumnos. Para que realmente produzcan alguna mejora es necesario que se acompañen de un modelo educativo adecuado, y en esto es clave la figura del profesor, ya que él es el que determina la forma en que los alumnos utilizarán las TIC. Si el profesor tiene una visión tradicional de la enseñanza y la entiende como transmisión unilateral de conocimientos las tareas que asigne a los alumnos con TIC serán repetitivas y poco estimulantes. El modelo pedagógico que combinado con las TIC puede contribuir a desarrollar todo su potencial es el constructivista, aquel que concibe el conocimiento como una construcción en la que los alumnos son los protagonistas. Según Area el uso de las TIC en el colegio contribuye a disminuir las diferencias socioeconómicas entre los alumnos ya que el uso frecuente del ordenador mejora los resultados.
En conclusión podemos decir que las TIC por sí solas no mejoran nada si no van acompañadas del modelo pedagógico adecuado.
Area Moreiro, Manuel, ¿Se aprende mejor con las TIC?
En los últimos años se han incrementado el uso de las nuevas tecnologías en las aulas, y el hecho de que se usen, parece significar que la enseñanza ha mejorado, pero ¿es eso cierto?
En el artículo, Manuel Area afirma que el hecho de que existan TIC en las aulas no implica que la educación sea mejor respecto a las generaciones anteriores.
Principalmente, puntualiza que, sea cual sea la herramienta de transmisión de la información está nunca de desliga de otros factores.
Según el autor estos son tres, a saber: el perfil del estudiante, el material y el contexto.
Por lo tanto, el uso de las TIC aunque necesario no es imprescindibles para dar clase. No obstante, viviendo en los tiempos en los que vivimos, sería una insensatez plantearse dar clase sin ningún tipo de TIC.
Al final, será el buen hacer del docente el que equilibre entre aprendizaje y TIC, es él y solo él que más conoce a sus alumnos, él que planifica las secuencias, elige los contenidos y evalúa el proceso.
De cara al futuro se deben conseguir estudiantes y docentes con mejores competencias digitales, los primeros consiguiendo un mejor rendimiento, y los segundos elaborando mejores didácticas de aprendizaje.
S’aprèn millor amb les TIC? Area és clar: dir que sí, i ja està, seria una fal·làcia. En altres paraules, les TIC poden millorar l’aprenentatge, però no garanteixen una millora de l’aprenentatge. La clau de la millora de l’ensenyament no es troba en les TIC. En tot cas, es troba en el sistema educatiu com a tal i, especialment, en el professor. Un mal sistema amb mals professors farcit de TIC no milorarà res. Ara bé, és interessant demanar-se si el cas contrari al que acabem d’exposar seria possible. És possible un sistema excel·lent amb professors excel·lents però sense TIC? La resposta, avui, és no. Vivim en un món amb TIC, els al·lots neixen i creixen amb les TIC i uns sistema que no les incorpori i que no disposi de professors competents en el seu ús està condemnat al fracàs. L’ús de les TIC en l’esenyament no només és important per la facilitació logística de certes tasques, o per l’aspecte motivacional. Les TIC han canviat la manera de generar i exposar el coneixement, i només amb el seu ús normal dins de l’ensenyament es pot formar als alumnes per a que siguin capaços d’accedir a aquest coneixement, aprendre’n de manera significativa i, si és el cas, contribuir-hi.
No sé si se aprende mejor con las TIC, ahora bien lo que si creo es que si queremos incorporar las TIC a la educación y con ellas intentar mejorar el aprendizaje primero el profesor debe aprender a usarlas y a aplicarlas correctamente. Como en este artículo se comenta, las TIC por sí solas no van a mejorar el aprendizaje, no son una barita mágica que al introducirlas en las aulas hagan que los alumnos aprendan más y mejor.
El error que se comete con las TIC es que muchas veces se limitan a sustituir el material que anteriormente encontrábamos en el aula, es decir, sustituimos la pizarra por la pizarra digital, el cuaderno del alumno por un ordenador o una tablet, y el libro de texto por el libro electrónico, pero el contenido que encontramos en ambos materiales sigue siendo el mismo, el esquema que anteriormente hacia el profesor en la pizarra ahora lo hace en un powert point y los ejercicios del libro de texto que antes hacía el alumno en su cuaderno ahora lo hace el alumno a partir del libro electrónico en un documento de word. Para que esto deje de ser así, para que realmente las TIC mejoren el aprendizaje, deben aplicarse utilizando nuevas metodologías, y para ello, como ya he mencionado en un principio, el profesorado debe formarse y conocer los posibles nuevos métodos que a la hora de enseñar le permite la introducción de las nuevas tecnologías en las aulas.
Además, considero que las TIC no deben en ningún momento sustituir al profesor, y no se trata de una cuestión laboral, de que el profesorado se quede sin trabajo, sino de que el profesorado tiene habilidades y capacidades que las TIC, a día de hoy, no tienen, como es responder a preguntas improvisadas por el alumnado, o algo tan simple como es enseñar a leer y a escribir a un niño.
Por último, tampoco debemos dejar de lado los posibles efectos adversos que pueden causar a los alumnos el uso de las TIC, ya que no cansa lo mismo la vista leer un libro en un ordenador que en papel, debemos saber que tipo de material o formatos debemos transmitir a los alumnos a través de las TIC y cuáles no.
El primer que cal dir és que les tic no son la “panacea” de l’educació, però per altra part en general no es pot obviar el fet de que poden suposar un complement ideal per un mètode i estil educatiu ja bo. Des del meu punt de vista no es pot renegar de les TIC, l’educació que hem de donar ha d’estar vinculada a la vida real i ara mateix les noves tecnologies son presents en cada segon de la nostra vida. La clau està en que cal utilitzar-les tenint en compte que per si soles no aporten cap benefici, de fet poden aportar tot el contrari si es confia massa d’elles i no es du a terme un bon mètode. Com a complement augmenten la motivació i ganes de treballar de l’alumne però tampoc poden ser motiu de pressió social per als professors que tenen un bon mètode d’ensenyament que funciona. Crec que a vegades es dona massa importància a aquestes i es perd la idea de l’habilitat comunicativa. Un professor, si no disposa d’habilitats comunicatives les TIC podran millorar (posem per cas) un 20% l’aprenentatge dels seus alumnes i si a més no te idees innovadores per aplicar aquestes tecnologies i les apliqui per la pressió social l’aprenentatge pot arribar a disminuir.
S’han d’introduir les TIC a l’ensenyament però de manera gradual, natural i orgànica. En general venim d’una llarga tradició d’ensenyament tradicional i ara mateix apareixen teories de l’educació, pedagògiques, psicològiques, etc. que aporten mil formes més d’ensenyar i de manera transversal en totes o quasi totes elles apareixen les TIC, la clau es combinar-les de manera coherent amb aquestes noves pràctiques d’ensenyament per que siguin efectives. Dit això no fa falta mencionar la necessària preparació que demanda el mercat laboral en quan a TIC i la importància que té controlar algunes tecnologies a l’hora de encaixar en alguns ámbits socials.
Claro está que las TIC son una herramienta que puede facilitar y estimular el aprendizaje del alumnado, pero siempre y cuando se haga un uso correcto de ellas. De poco sirve, que utilicemos las TIC como un mero reproductor de la información que podemos encontrar en un manual o un libro de texto, de modo que lo importante de las TIC es que los profesores sepan sacarles partido, esto es, que las utilicen con las metodologías adecuadas con el fin de sacar el máximo rendimiento a este instrumento. Bajo mi perspectiva, las TIC deben utilizarse para favorecer el trabajo cooperativo como individual de los alumnos, y no para que se limiten a descargas archivos que el profesor les ha facilitado; las TIC no son sólo eso. Los profesores a mi modo de ver deberían formarse también para aprender a sacarles el máximo rendimiento a la tecnología con el fin de que se optimice el aprendizaje. A día de hoy, muchas son las plataformas digitales que permiten hacen ejercicios innovadores para los alumnos, como sopas de letras, actividades de rellenar, relacionar, patatas calientes; debates en línea, y demás elementos; que permiten al alumnado interesarse e implicarse por el contenido de la materia de forma más amena. Es por ello, que los profesores deben trabajar, formarse y reciclarse constantemente para aplicar técnicas y métodos innovadores con las TIC que permitan a los alumnos llegar a aprendizajes significativos más fácilmente. De este modo, queda claro que gran parte de la responsabilidad sobre si el uso de las TIC es eficaz o no recae sobre la responsabilidad del profesor, ya que éste ha de ser consciente de que aunque ignorar que las TIC existen es inútil y poco productivo, tampoco lo es utilizar las nuevas tecnologías como un mero sustituto del libro de texto.
A mi modo de ver, las TIC puede favorecer a que los alumnos mejoren sus técnicas y habilidades de aprendizaje, pero no cambian a los profesores; de modo que los docentes que trataban de innovar con diferentes dinámicas y metodologías en clase para poder adaptarse a las necesidades de su alumnado antes de la existencia de las TIC, a día de hoy lo seguirán haciendo explotando estas nuevas herramientas tecnológicas; pero sin embargo, los profesores que asumen el papel de mero transmisor de conocimiento y que no abren la posibilidad a otro tipo de clases diferentes a la tradicional, lo seguirán siendo con o sin TIC.
Aún así, veo que mediante un uso correcto de las TIC que puede explotarse cualquier perfil de alumnado, ya que los alumnos avanzados seguirán explotando sus capacidades con las herramientas que ofrecen las TIC; mientras que los alumnos con dificultades abrirán la posibilidad a nuevas técnicas y caminos para facilitar el aprendizaje y las técnicas de estudio.
Manuel Area titula el artículo con un interrogante y no con una afirmación, lo cual es bastante coherente con la posición que toma respecto al uso de las TIC en la educación: que el alumnado aprenda mejor con las TIC que sin las mismas depende de diversos factores. No cabe la afirmación rotunda de que efectivamente con el uso de estas tecnologías mejora el aprendizaje del alumnado. Es decir, que el uso en sí, sin más, de estas tecnologías no garantizada mejoría en la educación. Tal y como señala Area, las TIC son una condición necesaria pero no suficiente. Por lo tanto, cabe tener en cuenta otros aspectos que deben conjugarse con las TIC.
Del mismo modo que con la ‘educación tradicional’, en el aprendizaje del alumnado influyen diversos factores que con la introducción de las TIC tampoco deberían obviarse. Area señala por un lado la influencia del perfil del estudiante, las características del material utilizado y el contexto -aspectos que a su vez incluyen diversos factores-. Por otro lado, destaca que la experiencia que ya tiene el alumnado con las TIC, su competencia digital y el grado de uso de éstas en el contexto familiar, también son aspectos que intervienen en el proceso educativo.
Con todo ello, hay un aspecto que el autor del artículo expone el cual también me parece muy relevante en esta cuestión. A parte de los condicionantes señalados anteriormente, es importante el modelo pedagógico del docente, puesto que ello articulará el tipo de uso que el profesorado haga de las TIC: trasladando irreflexivamente su metodología al uso digital o explotando los recursos pedagógicos que las TIC pueden ofrecer. Por lo tanto, reiterando la idea principal, el mero uso de las tecnologías no implica un cambio pedagógico que mejore el aprendizaje. Como señala el autor, los docentes no sólo tienen que saber usar estas tecnologías, sino saber usarlas pedagógicamente.
En nuestro contexto actual, quedarse al margen del uso de las TIC representa un retraso; sin embargo, tampoco cabe pensar que su introducción de cualquier manera en el ámbito educativo va a ser la clave de la mejora del aprendizaje del alumnado.
He anat llegint per damunt els comentaris dels meus companys i he de dir que estic d’acord amb moltes de les idees que s’han dit, així com de la idea principal del text de Manuel Area. Les TIC per si soles no suposen una millora de qualitat educativa, sinó que és la manera com el professor les gestiona és la peça clau per arribar a un aprenentatge significatiu, que és en definitiva el que es pretén aconseguir. Es tracta de desenvolupar habilitats d’autonomia, d’independència, de capacitat crítica, etc. a l’alumne, i aquestes suposen un important recurs inesgotable de coneixement del qual s’ha de treure el màxim profit. Ja que juga amb l’avantatge de què resulta molt atractiu pels alumnes. No obstant no és la seva utilització que és atractiva sinó la manera en què ho fan i què aconsegueixen amb això.
El model tradicional educatiu del qual ens volem allunyar es basava en un sistema de memorització i repetició de les idees que explicava el professor mitjançant el llibre, però no canvia res si el llibre és substituït per un ordenador. La nostra generació ha passat per aquesta introducció de les TIC, hem viscut el sistema tradicional i la introducció d’aquestes dins les aules i sabem quins professors que usaven les TIC eren realment innovadors i dinàmics i quins havien canviat els llibres per un projector, per exemple, realitzant la seva tasca docent de la mateixa manera. Per tant, com es ve dient, no és el mitjà que interessa, sinó el fi al qual es pretén arribar.
A més tampoc hem d’oblidar la important funció socialitzadora que té pels adolescents, ja que avui dia gairebé tots tenen telèfon mòbils amb accés a internet i comparteixen informació i experiències entre ells. Per la qual cosa també podem aprofitar-les perquè d’alguna manera interactuïn entre ells i que s’atreveixin a dir el que pensen i a debatre via blog, wikis, etc. I l’ús d’aquestes al centre educatiu pot servir perquè tots gaudeixin d’aquest mitjà i no quedin “enrere” en aquest sentit. A més de què d’aquesta manera també desenvolupen les habilitats tècniques que suposen, que resulta tan útil i imprescindible a la societat actual.
Per tant, les TIC resulten un bon recurs que contribueix al desenvolupament de diverses habilitats, però depenent de l’ús que se’n fa pot causar un efecte contrari. Ja que de la seva utilització no es té perquè arribar a un fi que resulti significatiu pels alumnes i això pot provocar una desmotivació. Per tant, s’ha de tenir clar què es vol aconseguir i en base a això organitzar i gestionar bé les activitats amb les TIC per tal d’arribar a un aprenentatge significatiu i motivador.
Comentario (Jesús María Delgado Arjona)
Considero que lo que dice este señor es cierto, está claro que los ordenadores o otros recuersos informáticos no son la panacea para que los alumnos empiecen a aprender como si se tratara de chip de información. El análisis que realiza o más bien dicho, los tres factores que comenta al principio creo que son indispensables para entender el comentario que realizaré a continuación.
·Las TIC pueden ayudar a los alumnos, pero si que es cierto que es arriesgado plantearse que hoy día todo el mundo posee un ordenador o suele tratar con ellos a menudo. Conozco muchos amigos que no tienen por que simplemente no lo usan para nada. Quizá aquí habría que plantearse el problema de los moviles, ya que un joven prefiere un mobil, pero aunque si sirve para entrar en internet hay cosas que solo podemos hacer con ordenadores como por ejemplo escribir un comentario, hacer un trabajo o por ejemplo realizar una busqueda de artículos en una base de datos. Con un mobil se puede hacer… pero resulta mucho mas agotador. Cuando en el artículo plantea que el perfil del estudiante es importante se me viene eso a la cabeza. Y además… la idea principal… no todo el mudno tiene ordenador y por ello no todos los alumnos pueden trabajar con facilidades con las TIC. Considero que se debería plantear una atención a la diversidad en éste sentido. Quizá con un aprendizaje previo por parte del profesor sobre como usar un ordenador o aprender a buscar información por internet se hiciera necesario para poner a toda la clase a un mismo nivel, aunque insisto… no sería suficiente, hay gente con mucha experiencia.
·El segundo factor es el de el material utilizado. Creo que es muy importante. Cuando hablamos de las TIC siempre se tiene una extraña sensación de que el profesor debe trabajar mucho menos, pero para nada es así… sino los alumnso solo haran una clase donde “jugaran con las tecnologias”. Es indispensable probar nuevas mecánicas casi cada día y para ello el profesor debe ser practicamente un experto en las TIC. Debe guíar al alumno y plantear ejercicios no solo para que trabaje los contenidos de la asignatura en cuestión, sino para que aprendan a utilizar las TIC… una dura tarea si queremos que los alumnos aprendan realmente, ya que la mayoría de jóvenes frente a un computador o con la oportunidad de buscar en internet, solo pensarían en entran en twitter o facebook a primera de cambio. Desde mi punto de vista algo así como una asignatura para las TIC, su uso responsable y correcto, sería practicamente necesario. Con ésta reflexión abarcaríamos el contenido del tercer factor, el contexto o actividad que se realiza con las TIC.
En conclusión, tengo la extraña creencia de que nuestra generación y la siguiente quizá aun no esté listo para las TIC, o almenos de la manera en que se plantean. Cuando sale algo nuevo siempre hay un proceso de cambio y corrección, como ocurrió con los primeros DVD. Nosotros somos igual de importantes ya que tenemos el privilegio de testas esta tecnica y buscar sus fallos y sus ventajas. Nuestra generación no lo hará bien, pero al menos ayudará a conseguir un estudio digital. En resumen; somos los probadores de un juego de ordenador… en su versión beta. Considero que no podemos soñar con conseguir los resultados deseados… pero que somos indispensables para que en un futuro se cree una guía de uso correcto y pedagógico de las TIC.
·
La idea básica del artículo es que las TIC son necesarias para un aprendizaje acorde con las necesidades educativas actuales, pero por sí solas no determinan la calidad del aprendizaje.
El proceso de aprendizaje es complejo. Según el autor, depende de la interacción de tres factores: 1) los rasgos del aprendiz (el conocimiento y habilidades previas, su contexto particular, etc.), 2) el material del aprendizaje y 3) el contexto, que se refiere a la actividad que se realiza con ese material. Depende del profesor diseñar actividades que adapten el material a las características de sus alumnos. Esta labor vendrá determinada por la visión de la educación que tenga, según el artículo. Una visión tradicional de la educación resultará en una asignación de tareas repetitivas, independientemente de si se utilizan las TIC. En cambio, si la visión de la educación del profesor es innovadora, encomendará a sus alumnos actividades en las que ellos sean los protagonistas y participen activamente en la construcción del aprendizaje. Según el artículo, éste es el modelo que puede llevar a mejorar no sólo la competencia tecnológica, sino el nivel competencial general del alumnado. No obstante, para que los beneficios de las TIC resulten visibles, el profesorado se debe formar en el uso pedagógico de las mismas, lo cual es un proceso que lleva tiempo.
Así, pues, si no adoptamos un modelo educativo basado en el constructivismo, el uso de las TIC no servirá para mejorar el rendimiento académico de los estudiantes. En general, coincido con esta idea. Ahora bien, considero que la adopción de un modelo pedagógico innovador no depende únicamente del profesorado. Una ley como la LOMCE, por ejemplo, donde se centralizan las competencias en materia educativa (se introducen reválidas y estándares de aprendizaje diseñados por la administración) y la diversificación de los alumnos es más estricta, deja menos margen de maniobra al profesor, por lo que la metodología no dependerá exclusivamente de su visión de la educación, sino más bien de la rigidez currículum.
Ara que tinc casi vint-i-set anys i, amb el punt de vista que m’ofereix el temps i l’experiència, em situo ja en un punt on em considero capaç de jutjar alguns elements de la labor educadora que desenvoluparen els meus pares cap a la meva germana i cap a mi.
En primera persona puc dir que ells, els meus pares, encertaren en moltíssimes decisions i maneres de dur les coses, tot i així, també varen cometre alguns errors i, sense cap dubte, un d’ells va ser l’enfocament vers les noves tecnologies.
Els meus pares eren, per exemple, “anti-mòbil”. Quelcom similar al fàstic era la sensació que experimentaven al veure que les costums del seu voltant canviaven estrepitosament amb l’arribada d’aquest nou aparell electrònic. Ara, el compromís era molt més volàtil i els hi molestava especialment el fet de que l’adquisició de l’aparell s’imposés com a necessària (i si un dia et quedes perdut a la muntanya?, i si et quedes sense gasoil al cotxe?, i si la cussa ha tingut cussons?…). Era el meu pare sobretot qui considerava que el mòbil encetava tendències fins ara mai observades i que eren estúpides i consumistes, diguéssim que la gent tornava “més beneita” del que ho era abans. Respecte a la no-necessitat del mòbil, ell en persona n’era un exemple “veus com no tinc mòbil i no soc un desgraciat?”. Necessari? com havia de ser necessari quan la humanitat havia estat capaç de sobreviure milers d’anys sense ell?
En un moment donat els meus pares varen afluixar en un punt i em van regalar un ordinador de torre, ara bé, mai accediren a posar internet a casa perquè, deien, realment no el necessitàvem. “A casa tens totes les enciclopèdies i llibres que necessitis”, “no te’n faltaran no, de fonts de cultura”.
Avui i ja des de fa uns quants anys, veig que aquesta manca de suport electrònic-digital que vaig patir d’infant i adolescent a casa m’ha afectat negativament alhora de desenvolupar-me en algunes tasques concretes de la vida. Dic concretes perquè en termes generals considero que he satisfet els objectius que jo mateix m’he anat marcant amb el pas dels anys, és a dir, més o manco n’estic content de mi mateix. Ara bé, és cert que alhora de dur a terme certes activitats em trobo en entrebancs, no tan sols per no ser gaire àgil amb la utilització del material electrònic, sinó (i) també per no disposar d’un material electrònic actualitzat. Per assenyalar un exemple, què millor que aquest mateix Màster del Professorat? Sense cap dubte, m’he sentit en desavantatge respecte als meus companys alhora de fer les labors d’aquest “curset”; m’he de desplaçar a un locutori, casa d’amic o fins la mateixa UIB per a poder fer les tasques que se m’encomanen.
És important que avui les TIC siguin introduïdes als centres educatius ja que probablement puguin fer més senzill l’aprenentatge de continguts, a més d’actualitzar a l’alumnat en l’ús d’aquestes per tal de poder-se desenvolupar amb total llibertat dins la societat de les comunicacions que impera.
Estic d’acord amb el plantejament de Manuel Area, unes TIC mal utilitzades probablement no tindran res a millorar respecte a una educació de tipus tradicional. No es pot afirmar, doncs, que la simple presència de tecnologies educatives a les escoles condueixi a una millora de l’aprenentatge en els estudiants. En canvi, molt probablement podrem assegurar les millores educatives si aquestes tecnologies son incorporades a les aules sincronitzades amb un model pedagògic compatible.
No s’aprèn ni més bé ni més malament. Es poden ensenyar moltes coses sense una pissarra. Ara, quan la tens, et pot ser útil per deixar apuntades coses que ajudin a anar processant els continguts. Un llibre de text tampoc és imprescindible per a aprendre, però pot anar molt bé. La informàtica pot obrir noves vies de treball pedagògic, noves maneres de treballar l’aprenentatge, però també pot ser una digitalització dels mètodes clàssics.
És important que la formació dels professors passi també per una formació en informàtica enfocada a la docència. La gran majoria dels usuaris d’ordinadors o d’internautes fan tasques molt senzilles que no aprofiten les potencialitats del propi ordinador o de programes tant aparentment senzills com un processador de text.
Precisament en els últims anys la gestió de llocs web i de continguts en xarxa s’ha posat molt a l’abast de la gran majoria de gent a través d’una feina de simplificació. Aprofitar aquesta tendència amb una bona formació, investigació i avaluació és clau. Els recursos que ofereixen les TIC van molt més enllà que no pas els mitjans més tradicionals. Treballar-hi és recomanable, però saber-los aprofitar tant com es pugui hauria de ser pràcticament obligatori.
La pregunta sobre si s’aprèn millor amb les TIC no crec que sigui gaire encertada. Jo simplement demanaria: S’apren alguna cosa amb les TIC? i la resposta hauria de ser un sí rotund. Però, tot i que la meva minsa experiència amb les TIC no em permet treure conclusions, la meva opinió és que el professorat, en general, no està capacitat per ensenyar fent ús de les noves tecnologies. El motiu? l’autor de l’article ho diu força clar: no podem seguir utilitzant mètodes d’ensenyament tradicional i alhora emprar les noves tecnologies.
La tendència general és pensar que pel simple fet d’omplir les aules d’ordinadors, les escoles ja están preparades per fer front al futur tecnològic. Gran equivocació aquesta: crec que amb la meitat d’ordinadors, però amb professors que saben el que estan manejant, els resultats serien molt més fructífers.
De moment, si es fa alguna cosa de profit amb les TIC jo diria que és gràcies a la bona disposició i l’esperit de treball del professorat, que amb esforç i tenacitat aconsegueix autèntics miracles tecnològics.
Crec que aquest article és encertat perquè ens mostra quin és el debat central en torn a l’aplicació de les TIC en els entorns educatius: és suficient canviar una determinada estructura tecnològica als centres o bé és necessari també una certa renovació de la superestrucutra “pedagògica”? I realment, comparteixo part dels seus raonaments. Però fent el plantejament a la inversa, una classe/professor/assignatura dolenta amb molt de material tecnològic (powerpoints, moodle…) s’evidencia com a encara més dolenta, o bé es camufla la seva ineptitud pedagògica? Segurament, les dues opcions es creuen.
No obstant això, crec que en aquest debat sobre les TIC, en tant que és un debat pedagògic, quasi només es tenen en compte elements pedagògics i experts en pedagogia, i es deixa de banda la vessant més filosòfica també inherent a la qüestió de la tecnologia (que els filòsofs potser haurien de tractar). Quins efectes tenen les noves tecnologies de la informació sobre el nostre cervell, i finalment, sobre el procés d’aprenenatge? Què és el que realment les diferencia d’altres tecnologies de la informació més antigues, com ara el llibre? No sóc expert en aquestes qüestions, però crec que són ingredients que es podien afegir al debat per tal d’enriquir-lo. Sovint tinc la sensació que el debat sobre els TIC (si o no?, fins a quin punt?, de quina manera?) és una mica estèril filosòficament parlant.
No ens hem d’enganar, la nostra societat ens impulsa a consumir tecnologia (nova tecnologia). Això és una necessitat per a un sistema ciber-capitalista. Una visió positiva en torn a les noves tecnologies impregna l’imaginari col·lectiu, i també el camp de l’educació. Així, el problema de les noves tecnologies, quan es presenta com un problema, planteja la qüestió de saber treure el màxim rendiment (positiu) a unes noves tecnologies que són de per sí positives.
El que jo plantejo és la necessitat d’escapar d’aquesta objectivació. Molts filòsofs dels mitjans, com ara Marshall McLuhan, deixen ben clar que les tecnologies, per molt que les pretenem entendre com neutrals, no ho són pas. El seu efecte (ja no tant sols positiu o negatiu), sinó tant sols el seu efecte, no depèn de la voluntat humana o de l’ús que l’humà en faci; més aviat hauriem de ser més generosos amb les “máquines” i donar-lis el pès que realment tenen: el seu efecte és molt més devastador i independent del què pensam.
Devastador, però, no en un sentit “negatiu”, sinó en el sentit d’immensitat. Així, l’escriptura (i els llibres) canviaren no només la forma de relacionar-mos amb Déu sinó també la forma en com el nostre cervell pensa (d’una forma més visual). Per la seva banda, l’ordinador i el món digital ens torna a una espècie de pensament holístic i integrat (no seqüenciat, com el que provoca el llibre), en definitiva, a un món (encara que sembli paradoxal) menys visual.
Veritamblement, com a educadors potser hem de tenir la humiltat de reconèixer que anam constantment a remolc d’uns canvis tecnològics constants. El nostre deure d’adaptar-nos als nous canvis és un poc relatiu: quina transcendència té sobre els alumnes que emprem un power point o no? Els alumnes, tammateix, es socialitzen tecnològicament a fora de l’escola. Llavors, personalment, trob que les decisions dels docents quant a la tecnologia (mitjans a emprar) han d’estar en constant diàleg amb els objectius, continguts i necessitats de la seva assignatura, i no tenir pressions de cap tipus ni, d’una banda, per emprar certa tecnologia, ni per altra deixar-la d’emprar.
Així, un professor d’història de l’art, doncs clar que té sentit que empri power-points constantment, però un professor de filosofia, per exemple, no cal que constantment n’empri.
L’article d’Area distingeix tres factors a tenir en compte en relació al que aprenem: 1. El perfil de l’estudiant, 2. Les característiques del material, 3. El context.
És evident que si en el món actual, o sigui en el context, la informació es transmet majoritàriament mitjançant les noves tecnologies, tendrem uns estudiant amb un perfil totalment integrat en les TIC. Per tant, les característiques del material dedicat a l’ensenyament-aprenentatge hauria de tenir en compte les noves tecnologies com a eina prioritària.
En el segon paràgraf, l’autor diu que la presència de tecnologia abundant i variada és una condició necessària per a l’aprenentatge actual. Personalment crec que aquesta és una afirmació massa agosarada. Actualment encara es pot aprendre sense tecnologia, de fet encara hi ha professors que no n’utilitzen i no podem dir que els seus alumnes no aprenen absolutament res.
Nosaltres no tenim experiència real com a professors de secundària, però si com a professors de repàs. I la impressió que tenc és que els alumnes que fan classes de repàs aprenen bastant i normalment en aquestes classes no s’utilitzen noves tecnologies.
Ara bé, a partir d’aquí, estic d’acord amb la tesi de l’autor. El fet que la meva opinió sigui que les TIC no són una condició necessària, no vol dir que no les consideri importants. De fet, crec que s’han d’utilitzar i tenir en compte sempre perquè, actualment, són la millor eina per facilitar l’aprenentatge.
Seguint el raonament de l’autor, i el d’altres comentaris anteriors, sempre hem de tenir present que les TIC són eines. I com a tals, per molt bones que siguin aquestes eines, no garanteixen un aprenentatge significatiu. Les eines depenen de l’ús que en fem.
Si la docència es limita a fer el mateix que abans però amb noves tecnologies, poca cosa aportaran aquestes tecnologies.
El repte està en investigar totes les possibilitats que ens ofereixen les TIC per optimitzar el procés d’ensenyament-aprenentatge.
Crec que a l’article d’Area no se li pot posar cap pega.
En primer lloc, aclareix quelcom bàsic, i és que l’aprenentatge i l’educació són complexos i no depenen d’un únic factor. Per tant, canviant una única peça de tota l’equació és impossible obtenir un resultat radicalment diferent.
Això significa que, òbviament, la simple utilització d’eines TIC sense un plantejament nou del model educatiu no representarà un canvi significatiu a l’educació. Malauradament, segueix vigent la frase que deia “si metge despertés avui després d’haver dormit 50 anys, no sabria ni per on començar a operar. En canvi, un professor podria seguir exercint la seva tasca exactament igual”.
Així, en tot aquest procés el docent és la clau. Perquè la “Revolució de les TIC” sigui efectiva, el docent té el deure d’actualitzar-se en dos sentits: per una banda, aprendre a emprar les noves tecnologies i tenir-ne un coneixement especialitzat en l’àmbit educatiu i, per una altra, canviar la seva concepció de l’educació i entendre-la com un provés col·laboratiu multidireccional.
Per tant, acab com he començat; pens que l’autor té raó en assenyalar les mancances actuals i proposar-les com a motius principals per culpa dels quals les TIC no estan resultant tan efectives com s’esperava. La revolució tecnològica ja està feta, ara només falta la revolució docent.
Com s’ha comentat a classe, la innovació envers les TIC i l’ensenyament a partir d’aquestes no pot suposar només un canvi tecnològic, sinó també metodològic. És a dir, les metodologies en didàctica educativa s’han d’adaptar al nou context d’ensenyament amb TIC. Això implica que l’actual docent ha de ser capaç de investigar, seleccionar i desenvolupar les activitats més adequades a partir de les TIC i segons les necessitats dels alumnes i el seu procés d’aprenentatge. Com s’explica en el text “el professorat ha d’aprendre a usar pedagògicament les noves eines i innovar la seva metodologia d’ensenyament”. En la meva opinió, aquest fet requereix de la formació inicial i permanent del professorat per tal que adquireixi les eines necessàries per a dur a terme el procés d’ensenyament – aprenentatge a partir de les TIC.
En conclusió, és inqüestionable l’ús de les TIC en l’ensenyament en l’actual societat envoltada de noves tecnologies. Ara bé, el millor aprenentatge amb les TIC depèn del seu bon ús, de l’adaptació de la metodologia del professorat i la contínua innovació. Per a que això sigui possible i com ja he dit, el docent hi ha d’estar format i renovar els seus coneixements permanentment. A més d’ensenyar als alumnes com estudiar a partir d’aquestes.
Es evidente que el uso de las TIC está revolucionando la educación. El alumnado actual está cada vez más preparado para usar las nuevas tecnologías, de hecho su día a día se basa en el uso de redes sociales. Por tanto, el alumnado está acostumbrado a usar internet de forma doméstica. La misión del profesorado es, en mi opinión, usar las TIC y enseñar a los alumnos a usarlas de forma didáctica. No obstante, las nuevas tecnologías traen consigo un volumen enorme de información, por tanto el docente debería enseñar al alumnado a hacer un buen uso de la tecnología y a saber distinguir la buena información y las fuentes fiables.
Si bien es cierto que las TIC pueden mejorar el aprendizaje del alumnado, como afirma el artículo, no hay mejoras de forma inmediata, es necesario una propuesta pedagógica. En este sentido el docente ocupa un lugar clave. A pesar de que la incorporación de ordenadores en los centros puedan traer consigo consecuencias positivas, el docente debería alternar sus clases con nuevas metodologías que los incluyan, sin olvidar las explicaciones teóricas usando si es necesario soportes digitales.
Puede parecer que el uso de PowerPoints o soportes digitales es útil para dar una clase pero si no se varía la metodología acabaría siendo una clase magistral común con un esquema digital, que muchas veces sobrecarga de información al alumnado.
Por tanto, las TIC pueden mejorar el aprendizaje siempre que se haga un uso responsable y equilibrado de ellas. En mi opinión, lo ideal sería seguir con exposiciones magistrales usando las TIC para motivar al alumnado y para poder sacar partido la información que se encuentra en internet y que no puede usarse oralmente.
Com exposa l’article proposat, l’aprenentatge mitjançant les TIC és un fenomen complex en el que intervenen diferents factors (perfil de l’estudiant, característiques del material utilitzat i del context). També s’exposa que la presència de les tecnologies en educació, avui en dia, és una condició necessària, però no suficient. Aquesta idea crec que s’ha de tenir molt en compte ja què, la simple presència de les noves tecnologies en l’educació, no en provocarà la seva millora. És a dir, la tecnologia per si sola no provoca millores en l’aprenentatge.
Per que realment trobem millores en l’aprenentatge dels alumnes, les noves tecnologies han d’anar acompanyades d’un model educatiu adequat. És a dir, així com exemplifica el text, la figura del docent és clau per a l’eficàcia de les noves tecnologies en l’educació. Així doncs, si un professor té una visió tradicional de l’educació, les noves tecnologies no ajudaran a canviar res a llarg termini (tanmateix s’encomanaran tasques repetitives, tot i què amb les TIC); en canvi, si un professor té una visió innovadora de l’educació, la incorporació i utilització de les TIC ajudaran a una participació més activa de l’alumne i conduiran a un anàlisi i reconstrucció del coneixement.
El text també destaca els estudis recents que s’han dut a terme sobre l’impacte de les tecnologies a l’aula segons el model 1:1. S’ha demostrat que augmenta la motivació dels alumnes i el seu interès per aprendre. Però, així com destaca l’autor, aquestes millores no són immediates, no són visibles des del moment en que l’alumne es posa en contacte amb l’ordinador; més aviat és un procés llarg. Com ja s’ha dit anteriorment, el paper del professor/a és clau. En aquest punt també ja què el professor també ha d’aprendre a utilitzar pedagògicament aquestes eines per a poder-ho treballar a classe. Per tant, és necessària la formació del professorat en aquest aspecte, i, a més, ensenyar evolucionar cap a una educació innovadora que faciliti l’assoliment d’un aprenentatge significatiu.
Com també destaca el text, en l’aprenentatge amb les TIC també hi influeixen variables socioculturals. Baix el meu punt de vista, aquesta és una variable que sempre s’ha de tenir en compte: on situem a l’alumne. Així com s’exposa, hi ha una notable relació entre el rendiment escolar i el nivell sociocultural de la família. Segons el text, les TIC a l’escola, ajuden a reduir les diferències, almenys a nivell acadèmic, entre alumnes amb famílies desfavorides i alumnes amb famílies amb recursos.
Així doncs, l’actualització del sistema educatiu en la societat actual immersa en les noves tecnologies, és una necessitat. No és suficient en incorporar les noves tecnologies, sinó, com ja s’ha dit anteriorment, és necessari que això vagi acompanyat d’un canvi del sistema educatiu, d’un canvi en el pràctica pedagògica. Hem de passar de la visió tradicional a la visió innovadora. Per tant, la formació del professorat en aquest aspecte és molt important.
La teoria d’Area queda clara des del principi: sense renovació pedagògica, l’ús educatiu de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) no aporta massa millores en l’aprenentatge dels alumnes.
Hi ha una certa contradicció en el sistema educatiu, que té a veure amb el fet que l’ensenyament encara es troba en una transició digital, a causa de la manca d’adaptació d’alguns professors i de les mancances econòmiques que impedeixen invertir en tecnologies educatives (estam encara enfora de la ràtio d’un ordinador per alumne).
Hi ha un error molt comú i és pensar que els alumnes estan alfabetitzats en l’ús educatiu de les noves tecnologies. Això és fals. Els alumnes estan alfabetitzats en els jocs d’ordinador, en l’ús de les TIC per a divertir-se i omplir el seu oci; els alumnes usen sobretot els telèfons mòbils per enviar missatges als seus amics; i fan servir Internet per cercar informació, però no per produir coneixements. Tenint en compte aquesta realitat, hauria de ser un objectiu prioritari en l’ensenyament fer competents als alumnes no en les TIC, sinó en l’ús educatiu de les TIC, capacitar-los per a què siguin competents en la construcció de coneixements a través de les TIC.
Si es vol apostar per l’ús de les TIC a l’aula no té sentit prohibir l’ús dels mòbils. En tot cas el que s’hauria de fer és limitar el seu ús a tasques pedagògiques relacionades amb l’aprenentatge. Els qui veuen en això un problema, també l’haurien de veure el mateix problema en l’ús dels ordinadors i d’Internet, perquè també existeix el perill que els alumnes es connectin a pàgines no desitjades, però no per això es deixen d’usar ordinadors amb connexió a Internet, en tot cas s’inclouen filtres que impedeixin la navegació lliure.
És important constatar que els professors estan desenvolupant la seva feina per primera vegada amb una generació totalment digital, que no ha viscut el pas del món analògic al digital, que no ha vist funcionar mai un disc de vinil o un videocasset. L’educació ha d’entendre que la cultura digital permet pensar el món d’una altra manera, que planteja nous problemes que tenen a veure fins i tot amb la identitat de les persones. Quantes identitats pot arribar a tenir una mateixa persona? És una pregunta que potser tengués un interès residual en el passat (per allò de la suplantació de la personalitat), però avui en dia és una pregunta que té un sentit molt més general i d’ample abast. Quantes vides paral•leles pot viure un estudiant? Com afecta això a les relacions amb els companys? Pensar les TIC ens duu necessariament a repensar la identitat i les relacions socials, ens treu de debats secundaris i ens apropa a preguntes filosòfiques. En qualsevol cas, ens hauríem de plantejar qüestions més de fons i és si les tecnologies educatives la manera de veure el món i de pensar-ho, però també si afecten la ment humana.
La tecnologia modifica els comportaments dels alumnes. S’està instal•lant l’hàbit de les finestretes, la desconcentració que provoca el fet d’estar a davant d’un ordinador i necessitar canviar de pantalla, minimitzant una finestra, obrint i tancant pàgines web, comptes de correu, perfils de facebook… La cultura del click s’està obrint pas a les aules. El click vol dir immediatesa i vol dir incapacitat per mantenir l’atenció en un sol tema, vol dir superficialitat… vol dir tantes coses que ofega fins i tot la capacitat de pensar a fons les coses.
Estic convençut que la tecnologia ha modificat també l’escriptura. Les limitacions que imposen algunes xarxes socials com twitter (els famosos 140 caràcters) afecten i molt a la manera d’escriure dels alumnes, a la manera d’agafar fins i tot un bolígraf. Els alumnes han adoptat un nou codi lingüístic que complementen contínuament amb signes visuals, els emoticones. Les paraules ja no són suficients. La cultura audiovisual ha envaït els textos. Les imatges ens acompanyen permanentment, fins i tot a l’hora d’escriure. No podem viure sense imatges. Quan es podran fer els exàmens i comentaris de text amb ordinadors i incorporant imatges? És una passa que està pendent i que ningú s’atreveix a plantejar.
D’altra banda, la implementació de les eines TIC a les aules, està marginant l’oralitat, la cultura oral. Els professors i els alumnes cada vegada són més competents en eines d’ofimàtica i més incompetents a l’hora de defensar una idea i de construir un argument. A mi m’agradaria que des de l’educació, i sobretot des de l’ensenyament de la filosofia, es donàs la màxima importància a l’oralitat, a parlar, a comunicar-se, perquè sinó pot passar que visquem la paradoxa de viure més incomunicats que mai, més incapacitats per expressar les nostres idees i pensaments menys quotidians, tot just en un món convertit en aldea global gràcies a les tecnologies de la comunicació. En aquest sentit m’agradaria veure la implementació d’exàmens orals en els instituts. Seria tot un repte per a la comunitat educativa i potser una contribució definitiva a la recuperació de l’oratòria i de la dialèctica com a matèries que mai haurien d’haver perdut el seu paper en la formació de les persones.
No hi ha contradicció entre fer exàmens orals i fer exàmens amb un ordinador. L’educació ha de ser prou flexible per incorporar de forma equilibrada les dimensions que ens constitueixen més recentment, de les que ens han caracteritzat des que som humans.
Com deia Aristòtil, haurem de cercar el terme mitjà, que no sempre se situa ben al mig. Però en tot cas, no podem obviar que estam vivint a les aules encara dins una transició digital, on encara perviuen moltes resistències a adoptar les eines TIC per part de professors de la generació analògica i també per part d’alguns altres de la generació digital que veuen en les TIC més inconvenients que beneficis. Com sempre en qüestions d’educació dos més dos no són quatre.
En muchas ocasiones, he tenido la sensación de que la importancia que algunos autores le dan a las TIC es exagerada, puesto que la competencia tecnológica es una más entre todas las que el alumno debería desarrollar. Además, a menudo me he encontrado con que uno de los motivos que justifica la inclusión de las TIC en la enseñanza tiene que ver con la necesidad de hacer el aprendizaje más atractivo a ojos del estudiante. La atención de los alumnos está dispersa entre las múltiples posibilidades que les ofrece una sociedad que se ha desarrollado en torno al ocio. La metodología clásica no puede competir con las nuevas formas de entretenimiento y distracción ligadas a las TIC. Por tanto, parece razonable incluir la tecnología con el objetivo de captar la atención de los alumnos y animarlos a participar y seguir las clases. Ahora bien, ¿supone este planteamiento convertir a la educación en un espectáculo? ¿Puede traducirse un menoscabo de la calidad educativa?
En la escuela tradicional, el profesor es el poseedor del conocimiento y, por tanto, la clase magistral es la metodología para transmitirlo. Pero en un mundo globalizado, donde la persona conectada a Internet se encuentra a un clic de la información que necesite, donde las teorías de las diferentes disciplinas viven un conflicto constante las unas con las otras, los contenidos que pueda transmitir el profesor sólo son una versión parcial de toda esta red de conocimientos (siempre fue así, pero ahora resulta claro). Es, por tanto, primordial que los alumnos adquieran habilidades que les permitan desarrollar su propio aprendizaje dentro de este contexto, el cual ofrece unas posibilidades nunca antes imaginadas. Pero si no hay un aprendizaje de procedimientos para utilizar las nuevas herramientas, estas posibilidades se quedan en nada. Esto no quiere decir que no haya que transmitir contenidos conceptuales, pero éstos deben ser los necesarios para guiar al alumno hacia un proceso de autoaprendizaje utilizando las herramientas adecuadas. Así, el uso de las TIC no menoscaba la calidad de la educación, sino que la dirige hacia unas metas adecuadas a su momento histórico. El papel del profesor en la sociedad contemporánea no es el de mero transmisor de contenidos, sino el de acompañante del alumno en su proceso de investigación.
Por último, tal y como señala el autor, no se trata sólo de llenar las aulas con ordenadores, sino de hacer un uso apropiado de éstos.
L’article d’Area resulta molt útil per comprendre la complexitat del procés d’ensenyament-aprenentatge. Tal i com es menciona, el docent ha de saber emprar les noves tecnologies per tal d’apropar-se a la realitat de l’alumnat i, d’aquesta manera, fer l’aprenentatge significatiu i millorar l’interés dels membres de la classe. Una de les idees que cap docent hauria d’oblidar és que l’ús de les TIC és sols efectiu si s’utilitza adequadament, per a fer-ho, és necessari conèixer bé les eines amb les que es disposa i formar-se per emprar-les de la manera més eficaç.
A més, el docent ha de ser capaç d’assumir que s’ha produït un canvi que afecta la concepció de l’educació i que s’estableix com un procés col·laboratiu i multidireccional. El docent té un paper molt diferent al que tenia fa uns anys, l’accés a la informació des de practicament qualsevol lloc i en qualsevol moment fa que el professor ja no hagi de ser el transmisor dels continguts de difícil accés, sino que s’ha de convertir en un guia del procés d’investigació de l’alumnat.
El text de n’Area no només ens mostra la complexitat de la nostra futura funció, sinó que ens dóna eines per facilitar-la. Hem parlat molt a diferentes assignatures si realment el simple ús de les tecnologies facilita el procés d’ensenyament-aprenentatge, i sempre hem arribat a la mateixa conclusió: són una eina, però no per ella mateixa.
És a dir, les tecnologies ens poden ajudar, sobretot en la motivació dels alumnes, però les hem de saber emprar a la perfecció a l’àmbit educatiu. Si utilitzam les TIC com a substitutes de l’antiga pissarra (Apuntant conceptes clau, mostrant textos infumables en pantalla, etc.), realment no estam innovant.
I és aquesta una paraula important a aquest context. La innovació, com també ja hem vist, passa no només per conèixer les noves tècniques TIC, sinó per saber emprar-les d’una manera adequada.
Hem de ser conscients de que l’educació, encara que no ha canviat massa, va de camí a fer-ho. O sigui, les noves tecnologies, les noves eines, les noves maneres i també els nous perfils dels alumnes, han de condicionar necessàriament el procés educatiu. Per aquest motiu el docent no només ha de conèixer les innovacios i les novetats, i saber els processos cognitius i els contextes on es mouen (conceptualment parlant) els seus alumnes, sinó que també hem de ser capaços d’introduïr-nos allà, per poder parlar amb el mateix codi, per poder fer que ens entenguin, també, per poder entendrel’s i que interioritzin la matèria.
O sigui, TIC, com totes les novetats, sí, però ben emprades, ben formats en elles i ben conscients. Un bon ús de les TIC no només ens ajudarà a nosaltres, sinó també als mateixos alumnes.
Area crec que posa de manifest quelcom que hem reflexionat a classe i també a altres assignatures: són les TIC per si mateixes facilitadores del procés d’ensenyament-aprenentatge dels nostres alumnes?
Tant de bo la resposta fos un sí rotund, però malauradament no és així. Realment hi ha moltes coses a tenir en compte alhora d’emprar les TIC amb alumnes i de fer-ho, la tasca del professorat canvia radicalment. M’explic. Si un decideix prescindir de les TIC sempre pot optar per fer sessions magistrals i activitats més tradicionals per tal d’exposar els continguts curriculars. És tal vegada allò més còmode per a nosaltres els professors. Ara bé, si un decideix emprar les TIC, ha de ser conscient que des del moment que ho faci el professor canvia el seu rol a l’aula. Entenc aquest canvi de rol de la següent manera: si la informació es troba a la xarxa i aconseguim que els nostres alumnes desenvolupin un saber-fer amb les TIC, ja que molts dels alumnes dominen les noves tecnologies però d’una manera domèstica, en cap cas acadèmica, el rol del professor ha de canviar. Ja no li correspon, o no de la mateixa manera, el donar els continguts de la matèria, però encara més important que això, el que si que li correspon és la d’estructurar i organitzar els coneixements dels alumnes.
Entre donar continguts i estructurar-los hi ha una diferència important i no tots els professors que empren les TIC capten aquest matís. Podria ser per això, que moltes vegades usar les TIC no garanteix l’èxit acadèmic dels alumnes.
Altres casos podrien ser l’ús indiscriminat de les TIC només per què estan de moda. En aquest cas el fracàs és encara pitjor. L’alumne necessita que el que es fa a classe tengui coherència. En part, desitgen que els portis a bon port sense fer gaires maniobres, i és per això que de vegades, l’ímpetu d’innovar i emprar aplicacions, programes, presentacions digitals, etc. pot fer que aquest viatge per als alumnes sigui més mogut del que voldrien.
Record una conversa amb un dels professors del màster entre classe i classe on precisament parlàvem de les noves tecnologies i la seva aplicació a les aules. Record una frase que em va resultar simptomàtica de la relació que es fa actualment als centres (salvant excepcions) entre TICs i ensenyament. El professor en qüestió, després de criticar el mal ús que es feia de les TIC en general i de les presentacions en Power Point en particular, va dir: no m’estranya que hi hagi alumnes que enyorin la pissarra!
I és que quelcom tan simple com fer una presentació de Power Point pot ser un gran èxit, si es fa bé, o una gran pèrdua de temps.
Haurem de reflexionar a fons per veure quins són els límits de l’aplicació de la tecnologia a les aules, compartir experiències per aprendre un dels altres, i innovar metodològicament per fer compatible la nostra tasca docent amb els nous temps que corren.
Crec que aquest article d’Area apel.la directament al cor del que hauríem d’entendre per innovar en la didàctica de les assignatures de les que arribem a fer classes a les aules de secundària.
Area ens presenta una revisió crítica de la implantació de les TIC a l’aula. Ens explica que els factors que intervenen en la seva contribució a la millora del procés d’aprenentatge dels alumnes no es basa sols en el fet d’una introducció neutra i automàtica –més per raons associades a la moda que amb l’objectiu deliberat de que compleixin una funció que el docent els assigni- de les TIC, sinó en factors determinants com l’entorn familiar i sociocultural de l’alumne, els seus coneixement previs o el context en que les TIC s’empren a l’aula.
Aquest darrer factor entronca exactament amb la importància del paper del professor com a “director” de l’activitat associada a les TIC. Area ens explica que aquest –el docent- és l’únic que pot modular l’ús d’aquestes noves eines per tal de que sí es demostri fèrtil la seva utilització, tant pel que fa a l’adquisició d’una completa alfabetització “digital” com a la contribució que les TIC puguin fer de cara a la millora de l’aprenentatge dels continguts als que els alumnes s’enfronten. Així, ens diu Area, dependrà del docent establir unes dinàmiques que permetin aquest “bon ús” de les TIC, la seva capacitat d’idear activitats, d’elaborar formes d’ús actualitzades, innovadores a les potencialitats d’aquesta eina o, per contra, fer servir les TIC d’una manera repetitiva i mancada de la creativitat que permetria que es demostrés la diferència clara entre fer-les servir o continuar utilitzant estratègies didàctiques tradicionals.
Lligant amb el començament del comentari, idò, crec que la negativa d’establir una resposta absoluta, per part d’Area, a si les TIC per sí soles milloren el procés d’aprenentatge dels alumnes deixa sobre la teulada del docent la necessitat d’innovar i donar una resposta deliberada a la seva implantació. En poques paraules, de ben segur entenem, després de llegir aquest article, que cap eina no resultarà miraculosa en el procés d’ensenyament i aprenentatge si el professor no dissenya abans una estratègia correcta per fer-la servir. És per això que sobre nosaltres, coma futurs docents, recau la responsabilitat d’investigar i intentar formar-nos en estratègies innovadores per a aconseguir resultats a través de les TIC o a través de qualsevol altra eina poc o gens emprada tradicionalment a les aules.
Didàctica de la Filosofia 
En primer lloc, vull dir que si s’aprèn millor o no, com bé es deixa entendre en el text, depèn de l’ús que se’n faci. Poden tant, facilitar l’aprenentatge, com complicar-lo, això és tasca del professor. El professor ha de tenir en compte com diu el text: tant el perfil de l’estudiant, de cada un d’ells, com les característiques del material concret que vol fer servir, com el context en què es troba. Així doncs, si es fa un bon ús, reflexiu i adequat al context i als estudiants, sí que és possible millorar l’aprenentatge.
En segon lloc, el que em sembla interessant és la idea, al voltant de la qual ja he girat en anteriors comentaris; el marc social on s’inscriu el fet educatiu; vull dir, que vivim en un món en què els recursos virtuals són presents en tot moment, i s’empren de manera quotidiana per a realitzar infinitat d’activitats diferents que ara no començaré a enumerar. Per tant, en el mateix fet educatiu és necessari que hi siguin presents. Jo personalment i al principi del curs, creia que no era necessari recórrer al món virtual per a ensenyar, educar i aprendre; però a mesura que ha avançat el curs m’adono que per molt que em pesi una visió ideal de com m’agradaria que fos el món, un tant primitivista o hippie a vegades; xoco amb la realitat i em trobo que el món que a mi m’agradaria no és el que tenim i que la tasca docent, es dóna en el món on vivim, no en el món en què a mí potser ( i ara quan m’ho penso ja ni ho sé) m’agradaria viure. Per la qual cosa, l’experiència freqüent i continuada amb els recursos tic, i tac en aquest cas, és imprescindible. Perquè per a la vida quotidiana i en un futur també professional, dels nostres alumnes, és necessari que aquests tenguin facilitat amb els recursos tic i tac, tant per seguir aprenent de manera autònoma al llarg de les seves vides, com per desenvolupar les tasques que se’ls encarreguin o que ells vulguin portar a terme de manera professional. I finalment, s’ha de tenir en compte que com diu al text, no tots els alumnes ténen el mateix nivell de soltura amb aquests recursos ni la mateixa facilitat d’accés, per tant, doncs, l’institut ha de ser un lloc on se’ls capaciti per a la plena integració en la societat, com ja hem dit encara que d’una altra manera. I aquests que no ténen facilitat per accedir-hi, de moment, en la seva vida més enllà dels instituts, estiguin preparats també per quan hagin de fer-ho.
Cada cop que llegeixo algun text sobre aquestes questions em ve al cap el relat del mite de Thamus i Theuth, al Fedre de Plató. En aquest text, Sòcrates planteja una reflexió sorprenent: que l’escriptura pot ser un adversari del coneixement. aquesta idea, a nosaltres ens pot sobtar tant com ja ho feia als lectors de Plató, instal·lats en una cultura que s’anava allunyant de les tradicions orals dels pobles més antics. El que vol dir Sòcrates és que el pensament sempre s’articula com un diàleg, i aquest, requereix que hi hagi dues persones compromeses en la recerca del coneixement. Aquí la paraula clau és diàleg. Per això totes les activitats que plantejo a les UD son situacions de diàlec entre iguals (més enllà de les diferències suposadament jeràrquiques entre professor i alumnos, que cal superar). Amb les tecnologies de la ‘comunicació’ (!), hem anat un pas massa lluny en l’evolució de les nostres relacions socials. Avui podem veure persones assegudes al voltant d’una taula comunicant-se totes elles amb els seus disposituis mòbils. L’escriptura (wassap, facebook) ha matat el diàleg, i amb ell, el pensament. Escriure un post o una entrada a un bliog és un acte d’onanisme que pot dur a qui l’escriu a un petit orgasme intelectual, però que no deixa de ser un simulacre del que representa l’exposició nua a una situació de conversa i de diàleg, on no hi ha trampes, no hi ha impostures, només dues (o més) persones cara a cara i sense amagatalls. Un diàleg és un acte d’amor, un salt al buit sense para-caigudes: ets tu tot sol, amb l’única equipació del teu intelecte, davant els arguments dels altres.
Passam massa temps parlant dels continents i massa poc parlant dels continguts. Els alumnes ens ho veuen, ho noten i en prenen nota. Així banalitzam el coneixement.
Tanmateix, hi ha altres opinions …
… Per cert, se m’oblidava de citar una ressenya del llibre de Nicholas Carr ‘Superficiales ¿?Qué está haciendo internet con nuestras mentes?:
Feu clic per accedir a Un_mundo_distraido_Carr.pdf
És el llibre que estic llegint aquestes setmanes… en format ebook! Estic d’acord amb el plantejament general d’en Carr, que a més, constato a les classes, però crec que en alguns aspectes no és exacte o precís, o fins i tots és exagerat, com quan intenta demostrar que la tecnologia modifica directament els continguts a partir de l’anècdota de Nietzsche amb la màquina d’escriure. Carr li dóna molta importància (argument de l’autoritat) però Nietzsche realment va abandonar ben aviat l’escriptura a màquina per tornar a la manual. De totes formes, un llibre mooooolt interessant.
Comentario (Jesús María Delgado Arjona)
Considero que lo que dice este señor es cierto, está claro que los ordenadores o otros recuersos informáticos no son la panacea para que los alumnos empiecen a aprender como si se tratara de chip de información. El análisis que realiza o más bien dicho, los tres factores que comenta al principio creo que son indispensables para entender el comentario que realizaré a continuación.
·Las TIC pueden ayudar a los alumnos, pero si que es cierto que es arriesgado plantearse que hoy día todo el mundo posee un ordenador o suele tratar con ellos a menudo. Conozco muchos amigos que no tienen por que simplemente no lo usan para nada. Quizá aquí habría que plantearse el problema de los moviles, ya que un joven prefiere un mobil, pero aunque si sirve para entrar en internet hay cosas que solo podemos hacer con ordenadores como por ejemplo escribir un comentario, hacer un trabajo o por ejemplo realizar una busqueda de artículos en una base de datos. Con un mobil se puede hacer… pero resulta mucho mas agotador. Cuando en el artículo plantea que el perfil del estudiante es importante se me viene eso a la cabeza. Y además… la idea principal… no todo el mudno tiene ordenador y por ello no todos los alumnos pueden trabajar con facilidades con las TIC. Considero que se debería plantear una atención a la diversidad en éste sentido. Quizá con un aprendizaje previo por parte del profesor sobre como usar un ordenador o aprender a buscar información por internet se hiciera necesario para poner a toda la clase a un mismo nivel, aunque insisto… no sería suficiente, hay gente con mucha experiencia.
·El segundo factor es el de el material utilizado. Creo que es muy importante. Cuando hablamos de las TIC siempre se tiene una extraña sensación de que el profesor debe trabajar mucho menos, pero para nada es así… sino los alumnso solo haran una clase donde “jugaran con las tecnologias”. Es indispensable probar nuevas mecánicas casi cada día y para ello el profesor debe ser practicamente un experto en las TIC. Debe guíar al alumno y plantear ejercicios no solo para que trabaje los contenidos de la asignatura en cuestión, sino para que aprendan a utilizar las TIC… una dura tarea si queremos que los alumnos aprendan realmente, ya que la mayoría de jóvenes frente a un computador o con la oportunidad de buscar en internet, solo pensarían en entran en twitter o facebook a primera de cambio. Desde mi punto de vista algo así como una asignatura para las TIC, su uso responsable y correcto, sería practicamente necesario. Con ésta reflexión abarcaríamos el contenido del tercer factor, el contexto o actividad que se realiza con las TIC.
En conclusión, tengo la extraña creencia de que nuestra generación y la siguiente quizá aun no esté listo para las TIC, o almenos de la manera en que se plantean. Cuando sale algo nuevo siempre hay un proceso de cambio y corrección, como ocurrió con los primeros DVD. Nosotros somos igual de importantes ya que tenemos el privilegio de testas esta tecnica y buscar sus fallos y sus ventajas. Nuestra generación no lo hará bien, pero al menos ayudará a conseguir un estudio digital. En resumen; somos los probadores de un juego de ordenador… en su versión beta. Considero que no podemos soñar con conseguir los resultados deseados… pero que somos indispensables para que en un futuro se cree una guía de uso correcto y pedagógico de las TIC.
·
S’aprèn millor amb les TIC? Son una eina, imprescindible per a moure’ns en el món d’avui dia i a través de les quals se’ns pot obrir tot un món paral·lel al de la vida física, sense deixar de banda la importància que poden tenir aquestes en la futura inserció dels alumnes en el món laboral.
Son imprescindibles per a l’educació del nostre món? malgrat les meves reticències a donar-lis el vist i plau crec que no podem prescindir d’elles, que aquestes han de tenir un lloc definit dintre del sistema educatiu i els alumnes han de tenir un constant contacte amb elles.
Han de planar per sobre de tot el sistema educatiu? Diria que no. Sembla haver-hi una febre en la comunitat docent en la insistència de servir-nos de les TIC, TAC o TOC per impartir les lliçons, en els últims anys aquestes s’han convertit en el tercer element, el qual media entre professor i alumnes, ja sigui en forma de Power point, ultra portàtil, pissarra digital, etc. Diria que hi ha una sobreabundància de les TIC. Qualsevol professor que no en faci ús, sigui quina sigui la matèria que imparteix, s’exposa a ser assenyalat com un “carcamal” per la resta dels membres de la comunitat docent. Les Tic han de tenir un lloc assegurat al món de l’educació, possiblement un estatut propi o bé tenir un pes important en algunes de les matèries. No obstant, voler implantar les TIC en totes les assignatures (Camí al qual sembla que anam) i no concebre un aprenentatge en el que no les empram pot tenir conseqüències contraproduents amb els alumnes.
És aventurat dir que milloren l’aprenentatge de l’alumne. Jo diria que si entenem per aprenentatge l’adquisició d’autonomia personal i el treball col·laboratiu i a distància, aleshores les TIC milloren l’aprenentatge. Però si entenem l’aprenentatge d’una manera més àmplia no. Els individus han d’aprendre a interactuar amb el món, de què ens serveis estudiar el nucli cel·lular a través d’un ordinador? O de què ens serveix mirar trenta vegades el Guernica a internet i no haver anat mai a un museu o una exposició? Jo defenso la utilització de les eines digitals però si abans amb l’educació tradicional no interactuàvem amb el món físic, ara encara menys.
Estic d’acord amb en M. Area en què cal un nou model pedagògic amb un programa d’aprenentatge real i una formació del professorat adequada on s’aprengui a ensenyar amb TIC i no només a fer-les servir a classe i a casa.
Per ser més concreta, defenso l’us dels wikis, dels moodles i fins i tot dels blocs però no altres pràctiques com ara l’edició de vídeos o els collages digitals. Defenso, per tant, l’aplicació dirigida a la lectura, la recerca i el coneixement compartit i col·laboratiu. Crec que per aquí és cap a on ha d’anar l’us de les TIC a l’educació secundària. L’autor també o diu: “prácticas destinadas a favorecer procesos de búsqueda, análisis y reconstrucción del conocimiento”.
En conclusió, podem millorar l’autonomia i fomentar el treball col·laboratiu què és com sempre s’han descobert les coses al llarg de la nostra història, amb xarxes de coneixement i recerca, però això no es pot extrapolar i dir que millora l’aprenentatge en general.
El text s’emmarca dins del corrent d’investigació que s’ocupa de l’alfabetització digital. L’autor, catedràtic de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de La Laguna, analitza la relació que se pot establir entre les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, TIC, i els models pedagògics que es posen en marxa per part dels professors. Manuel Area destaca la complexitat d’un fenomen que no pot perdre de vista, a l’hora d’aconseguir l’èxit de les dinàmiques d’aprenentatge, els perfils dels estudiants, les característiques dels materials utilitzats i el context en que es desenvolupen les fórmules pedagògiques. Segons la tesi defensada per l’autor, les TIC són condició necessària però no suficient d’un model educatiu adequat. A més, tot i que organismes com l’OCDE asseguren que els ordenadors contribueixen a millorar el rendiment dels escolars, Area afirma que realment la figura clau de tota aquesta qüestió es el docent, que és qui pensa què fer amb les TIC. Per tant, li lleva pes a la tecnologia per donar-li a l’element humà. En qualsevol cas, l’article parla també de l’impacte que suposa que cada alumne compti amb un ordinador, un fet que, presumptament, augmenta la motivació, fa créixer les competències digitals i incrementa les destreses cognitives. El catedràtic apunta que, quant a la qüestió sociocultural, les TIC a les aules poden ser un element d’alfabetització digital de les classes més desafavorides (que poden no tenir accés a aquestes tecnologies en el seu àmbit familiar). Per concloure, Manuel Area afirma que aquestes eines són bones sempre i quan hi hagi un model pedagògic experiencial i constructivista.
A nivell personal, la lectura d’aquest document m’ha fet venir al cap un article de premsa que es va publicar l’abril de 2012 al diari francès Le Monde, i que va ser citat àmpliament per altres mitjans de comunicació generalistes. En essència, la informació es fa ressò del fet que bona part dels alts directius i els professionals qualificats de les empreses tecnològiques de Silicon Valley, a Califòrnia (que marquen la pauta i el ritme mundial referit a les TIC), han optat per escolaritzar els seus fills a una escola local “desconectada”, que posposa el contacte dels estudiants amb la tecnologia fins que tenen 13 anys. Pissarres tradicionals, xoc, escriptura manual cal·ligràfica, i aprenentatge experiencial i emocional són, a grans trets, els elements de la metodologia d’aquest centre escolar. La pantalla digital és considerada un element perturbador de l’aprenentatge. Els testimonis recollits per l’article, alts directius de les empreses tecnològiques amb fills a l’escola o integrants d’entitats d’investigació en noves tecnologies, defensen la fórmula argumentant que les TIC són simplement una eina, no un fi, i que a més poden dificultar l’aprenentatge a partir d’experiències físiques i emocionals. La notícia recull, també, el fet que els estudiants d’aquesta escola, que provenen de nuclis familiars benestants, comptem amb accés a les TIC a casa (per tant, tornant a l’article de Area, no faria falta amb ells posar en pràctica processos d’alfabetització digital, perquè ja anirien a classe amb aquesta lliçó apresa).
A continuació, un link que he trobat sobre la informació, en castellà, referida anteriorment:
http://www.infobae.com/2012/04/30/1049441-cerebros-silicon-valley-envian-sus-hijos-un-colegio-computadoras
Creo que este artículo es perfecto para explicar que las TIC no deben convertirse en un fin, sino que deben ser un medio para favorecer el aprendizaje del alumno. Esto es algo que parece evidente, pero que realmente no es así, cosa que explica la necesidad del autor por escribir sobre la cuestión y aclarar el tema.
Ejemplos de un mal uso de las TIC se pueden experimentar en la universidad. En el momento en el que los profesores hacen obligatorio utilizar el “campus extens” para poder después, ellos, medir el nivel de participación en la asignatura, están produciendo un abuso, porque ya no se está utilizando la tecnología para favorecer el aprendizaje, sino que parece que la finalidad del aprendizaje es utilizar la tecnología, y a mayor medida o uso de la tecnología, mejores resultados. Si un alumno participa en clase, lee por su cuenta, reflexiona y aprende, pero no ha usado el campus extens, se le penaliza. ¿Por qué motivo se hace esto? Si el alumno cumple con los objetivos de la asignatura, no se debe penalizarlo por no usar el campus extens. En el momento que se penaliza no usar la tecnología a pesar de que se adquieran los conocimientos, y se desarrollen las actitudes y procedimientos para cada asignatura, se está cometiendo el error de confundir las TIC en un fin y no en un medio. Cosa que no es un error sin importancia, sino que perjudica al alumno, porque le causa frustración sentir que usa la tecnología y no aprende nada significativo, y porque encima le puede suponer costes económicos y de tiempo, que no le aportarán beneficios educativos.
Es por esto que estoy de acuerdo con el autor del artículo, en la idea de que el papel del profesor es clave. Y por eso creo que se debe enseñar a los profesores a que utilicen correctamente la tecnología con sus alumnos, pero además, que se les exija que se aseguren de que sus alumnos están aprendiendo algo significativo con el uso de la tecnología, y que realmente facilita que se produzca el aprendizaje mucho más que si no se usarán las TIC. Es decir, es necesario que los profesores sepan cuando es conveniente usar las TIC y cuando no, y creo que uno de los criterios que tendrían que tener en cuenta es si realmente facilitan el aprendizaje, y si sí lo hacen, si lo facilitan mejor que los métodos tradicionales.
Por tanto, en respuesta a la pregunta que introduce el artículo “¿Se aprende mejor con las TIC?” yo respondería que dependiendo de cuando se usen, en ocasiones sí ayudan a que el aprendizaje se produzca con menos esfuerzo y más rápido, pero no en todos los casos. Un buen docente deberá regular el uso, y asegurarse de que es útil y resulta beneficioso para los procesos de aprendizaje de los alumnos, y no se convierte en una perdida de tiempo, o mera sustitución –económicamente más costosa– de métodos tradicionales que funcionaban a la perfección.
Definitivamente el aprendizaje del alumnado no tiene por qué mejorar únicamente por el uso de nuevas tecnologías. En ocasiones, los recursos clásicos pueden ser igualmente funcionales en manos de un buen docente, y las TIC pueden suponer una dificultad en el aprendizaje en manos de otro. Es por ello que es el docente el que debe adaptar el uso de esas tecnologías, e integrarlas, haciéndolas coherentes, en las metodologías que se dispone a aplicar.
Si esas TIC carecen de método, es casi mejor que no estén presentes en el aula. Por tener buenos ordenadores en las clases el rendimiento del alumnado no va a mejorar necesariamente. Sin embargo, aunque el docente disponga de una metodología que regule y dirija el uso de las TIC, también es necesario ejercer un control sobre ellas. Ese control se refiere tanto a no acabar teniendo una dependencia de ese tipo de recursos (se sea docente o alumno), como a saber gestionar el tiempo de una clase acorde a la actividad que se propone para trabajar con las TIC.
Por lo tanto, para un buen uso de las TIC serían necesarios métodos para aplicarlas y control para regular sus posibles usos.
Manuel Area Moreira – ¿Se aprende mejor con las TIC?
El artículo de Manuel Area da una respuesta a una pregunta que ha surgido frecuentemente en clase: ¿suponen las TIC una mejora del aprendizaje de los alumnos? El autor comienza afirmando algo que todos sospechábamos, que la presencia de las TIC en la enseñanza es necesaria pero no es suficiente para mejorar el aprendizaje de los alumnos. Para que realmente produzcan alguna mejora es necesario que se acompañen de un modelo educativo adecuado, y en esto es clave la figura del profesor, ya que él es el que determina la forma en que los alumnos utilizarán las TIC. Si el profesor tiene una visión tradicional de la enseñanza y la entiende como transmisión unilateral de conocimientos las tareas que asigne a los alumnos con TIC serán repetitivas y poco estimulantes. El modelo pedagógico que combinado con las TIC puede contribuir a desarrollar todo su potencial es el constructivista, aquel que concibe el conocimiento como una construcción en la que los alumnos son los protagonistas. Según Area el uso de las TIC en el colegio contribuye a disminuir las diferencias socioeconómicas entre los alumnos ya que el uso frecuente del ordenador mejora los resultados.
En conclusión podemos decir que las TIC por sí solas no mejoran nada si no van acompañadas del modelo pedagógico adecuado.
Area Moreiro, Manuel, ¿Se aprende mejor con las TIC?
En los últimos años se han incrementado el uso de las nuevas tecnologías en las aulas, y el hecho de que se usen, parece significar que la enseñanza ha mejorado, pero ¿es eso cierto?
En el artículo, Manuel Area afirma que el hecho de que existan TIC en las aulas no implica que la educación sea mejor respecto a las generaciones anteriores.
Principalmente, puntualiza que, sea cual sea la herramienta de transmisión de la información está nunca de desliga de otros factores.
Según el autor estos son tres, a saber: el perfil del estudiante, el material y el contexto.
Por lo tanto, el uso de las TIC aunque necesario no es imprescindibles para dar clase. No obstante, viviendo en los tiempos en los que vivimos, sería una insensatez plantearse dar clase sin ningún tipo de TIC.
Al final, será el buen hacer del docente el que equilibre entre aprendizaje y TIC, es él y solo él que más conoce a sus alumnos, él que planifica las secuencias, elige los contenidos y evalúa el proceso.
De cara al futuro se deben conseguir estudiantes y docentes con mejores competencias digitales, los primeros consiguiendo un mejor rendimiento, y los segundos elaborando mejores didácticas de aprendizaje.
S’aprèn millor amb les TIC? Area és clar: dir que sí, i ja està, seria una fal·làcia. En altres paraules, les TIC poden millorar l’aprenentatge, però no garanteixen una millora de l’aprenentatge. La clau de la millora de l’ensenyament no es troba en les TIC. En tot cas, es troba en el sistema educatiu com a tal i, especialment, en el professor. Un mal sistema amb mals professors farcit de TIC no milorarà res. Ara bé, és interessant demanar-se si el cas contrari al que acabem d’exposar seria possible. És possible un sistema excel·lent amb professors excel·lents però sense TIC? La resposta, avui, és no. Vivim en un món amb TIC, els al·lots neixen i creixen amb les TIC i uns sistema que no les incorpori i que no disposi de professors competents en el seu ús està condemnat al fracàs. L’ús de les TIC en l’esenyament no només és important per la facilitació logística de certes tasques, o per l’aspecte motivacional. Les TIC han canviat la manera de generar i exposar el coneixement, i només amb el seu ús normal dins de l’ensenyament es pot formar als alumnes per a que siguin capaços d’accedir a aquest coneixement, aprendre’n de manera significativa i, si és el cas, contribuir-hi.
No sé si se aprende mejor con las TIC, ahora bien lo que si creo es que si queremos incorporar las TIC a la educación y con ellas intentar mejorar el aprendizaje primero el profesor debe aprender a usarlas y a aplicarlas correctamente. Como en este artículo se comenta, las TIC por sí solas no van a mejorar el aprendizaje, no son una barita mágica que al introducirlas en las aulas hagan que los alumnos aprendan más y mejor.
El error que se comete con las TIC es que muchas veces se limitan a sustituir el material que anteriormente encontrábamos en el aula, es decir, sustituimos la pizarra por la pizarra digital, el cuaderno del alumno por un ordenador o una tablet, y el libro de texto por el libro electrónico, pero el contenido que encontramos en ambos materiales sigue siendo el mismo, el esquema que anteriormente hacia el profesor en la pizarra ahora lo hace en un powert point y los ejercicios del libro de texto que antes hacía el alumno en su cuaderno ahora lo hace el alumno a partir del libro electrónico en un documento de word. Para que esto deje de ser así, para que realmente las TIC mejoren el aprendizaje, deben aplicarse utilizando nuevas metodologías, y para ello, como ya he mencionado en un principio, el profesorado debe formarse y conocer los posibles nuevos métodos que a la hora de enseñar le permite la introducción de las nuevas tecnologías en las aulas.
Además, considero que las TIC no deben en ningún momento sustituir al profesor, y no se trata de una cuestión laboral, de que el profesorado se quede sin trabajo, sino de que el profesorado tiene habilidades y capacidades que las TIC, a día de hoy, no tienen, como es responder a preguntas improvisadas por el alumnado, o algo tan simple como es enseñar a leer y a escribir a un niño.
Por último, tampoco debemos dejar de lado los posibles efectos adversos que pueden causar a los alumnos el uso de las TIC, ya que no cansa lo mismo la vista leer un libro en un ordenador que en papel, debemos saber que tipo de material o formatos debemos transmitir a los alumnos a través de las TIC y cuáles no.
El primer que cal dir és que les tic no son la “panacea” de l’educació, però per altra part en general no es pot obviar el fet de que poden suposar un complement ideal per un mètode i estil educatiu ja bo. Des del meu punt de vista no es pot renegar de les TIC, l’educació que hem de donar ha d’estar vinculada a la vida real i ara mateix les noves tecnologies son presents en cada segon de la nostra vida. La clau està en que cal utilitzar-les tenint en compte que per si soles no aporten cap benefici, de fet poden aportar tot el contrari si es confia massa d’elles i no es du a terme un bon mètode. Com a complement augmenten la motivació i ganes de treballar de l’alumne però tampoc poden ser motiu de pressió social per als professors que tenen un bon mètode d’ensenyament que funciona. Crec que a vegades es dona massa importància a aquestes i es perd la idea de l’habilitat comunicativa. Un professor, si no disposa d’habilitats comunicatives les TIC podran millorar (posem per cas) un 20% l’aprenentatge dels seus alumnes i si a més no te idees innovadores per aplicar aquestes tecnologies i les apliqui per la pressió social l’aprenentatge pot arribar a disminuir.
S’han d’introduir les TIC a l’ensenyament però de manera gradual, natural i orgànica. En general venim d’una llarga tradició d’ensenyament tradicional i ara mateix apareixen teories de l’educació, pedagògiques, psicològiques, etc. que aporten mil formes més d’ensenyar i de manera transversal en totes o quasi totes elles apareixen les TIC, la clau es combinar-les de manera coherent amb aquestes noves pràctiques d’ensenyament per que siguin efectives. Dit això no fa falta mencionar la necessària preparació que demanda el mercat laboral en quan a TIC i la importància que té controlar algunes tecnologies a l’hora de encaixar en alguns ámbits socials.
Claro está que las TIC son una herramienta que puede facilitar y estimular el aprendizaje del alumnado, pero siempre y cuando se haga un uso correcto de ellas. De poco sirve, que utilicemos las TIC como un mero reproductor de la información que podemos encontrar en un manual o un libro de texto, de modo que lo importante de las TIC es que los profesores sepan sacarles partido, esto es, que las utilicen con las metodologías adecuadas con el fin de sacar el máximo rendimiento a este instrumento. Bajo mi perspectiva, las TIC deben utilizarse para favorecer el trabajo cooperativo como individual de los alumnos, y no para que se limiten a descargas archivos que el profesor les ha facilitado; las TIC no son sólo eso. Los profesores a mi modo de ver deberían formarse también para aprender a sacarles el máximo rendimiento a la tecnología con el fin de que se optimice el aprendizaje. A día de hoy, muchas son las plataformas digitales que permiten hacen ejercicios innovadores para los alumnos, como sopas de letras, actividades de rellenar, relacionar, patatas calientes; debates en línea, y demás elementos; que permiten al alumnado interesarse e implicarse por el contenido de la materia de forma más amena. Es por ello, que los profesores deben trabajar, formarse y reciclarse constantemente para aplicar técnicas y métodos innovadores con las TIC que permitan a los alumnos llegar a aprendizajes significativos más fácilmente. De este modo, queda claro que gran parte de la responsabilidad sobre si el uso de las TIC es eficaz o no recae sobre la responsabilidad del profesor, ya que éste ha de ser consciente de que aunque ignorar que las TIC existen es inútil y poco productivo, tampoco lo es utilizar las nuevas tecnologías como un mero sustituto del libro de texto.
A mi modo de ver, las TIC puede favorecer a que los alumnos mejoren sus técnicas y habilidades de aprendizaje, pero no cambian a los profesores; de modo que los docentes que trataban de innovar con diferentes dinámicas y metodologías en clase para poder adaptarse a las necesidades de su alumnado antes de la existencia de las TIC, a día de hoy lo seguirán haciendo explotando estas nuevas herramientas tecnológicas; pero sin embargo, los profesores que asumen el papel de mero transmisor de conocimiento y que no abren la posibilidad a otro tipo de clases diferentes a la tradicional, lo seguirán siendo con o sin TIC.
Aún así, veo que mediante un uso correcto de las TIC que puede explotarse cualquier perfil de alumnado, ya que los alumnos avanzados seguirán explotando sus capacidades con las herramientas que ofrecen las TIC; mientras que los alumnos con dificultades abrirán la posibilidad a nuevas técnicas y caminos para facilitar el aprendizaje y las técnicas de estudio.
Manuel Area titula el artículo con un interrogante y no con una afirmación, lo cual es bastante coherente con la posición que toma respecto al uso de las TIC en la educación: que el alumnado aprenda mejor con las TIC que sin las mismas depende de diversos factores. No cabe la afirmación rotunda de que efectivamente con el uso de estas tecnologías mejora el aprendizaje del alumnado. Es decir, que el uso en sí, sin más, de estas tecnologías no garantizada mejoría en la educación. Tal y como señala Area, las TIC son una condición necesaria pero no suficiente. Por lo tanto, cabe tener en cuenta otros aspectos que deben conjugarse con las TIC.
Del mismo modo que con la ‘educación tradicional’, en el aprendizaje del alumnado influyen diversos factores que con la introducción de las TIC tampoco deberían obviarse. Area señala por un lado la influencia del perfil del estudiante, las características del material utilizado y el contexto -aspectos que a su vez incluyen diversos factores-. Por otro lado, destaca que la experiencia que ya tiene el alumnado con las TIC, su competencia digital y el grado de uso de éstas en el contexto familiar, también son aspectos que intervienen en el proceso educativo.
Con todo ello, hay un aspecto que el autor del artículo expone el cual también me parece muy relevante en esta cuestión. A parte de los condicionantes señalados anteriormente, es importante el modelo pedagógico del docente, puesto que ello articulará el tipo de uso que el profesorado haga de las TIC: trasladando irreflexivamente su metodología al uso digital o explotando los recursos pedagógicos que las TIC pueden ofrecer. Por lo tanto, reiterando la idea principal, el mero uso de las tecnologías no implica un cambio pedagógico que mejore el aprendizaje. Como señala el autor, los docentes no sólo tienen que saber usar estas tecnologías, sino saber usarlas pedagógicamente.
En nuestro contexto actual, quedarse al margen del uso de las TIC representa un retraso; sin embargo, tampoco cabe pensar que su introducción de cualquier manera en el ámbito educativo va a ser la clave de la mejora del aprendizaje del alumnado.
He anat llegint per damunt els comentaris dels meus companys i he de dir que estic d’acord amb moltes de les idees que s’han dit, així com de la idea principal del text de Manuel Area. Les TIC per si soles no suposen una millora de qualitat educativa, sinó que és la manera com el professor les gestiona és la peça clau per arribar a un aprenentatge significatiu, que és en definitiva el que es pretén aconseguir. Es tracta de desenvolupar habilitats d’autonomia, d’independència, de capacitat crítica, etc. a l’alumne, i aquestes suposen un important recurs inesgotable de coneixement del qual s’ha de treure el màxim profit. Ja que juga amb l’avantatge de què resulta molt atractiu pels alumnes. No obstant no és la seva utilització que és atractiva sinó la manera en què ho fan i què aconsegueixen amb això.
El model tradicional educatiu del qual ens volem allunyar es basava en un sistema de memorització i repetició de les idees que explicava el professor mitjançant el llibre, però no canvia res si el llibre és substituït per un ordenador. La nostra generació ha passat per aquesta introducció de les TIC, hem viscut el sistema tradicional i la introducció d’aquestes dins les aules i sabem quins professors que usaven les TIC eren realment innovadors i dinàmics i quins havien canviat els llibres per un projector, per exemple, realitzant la seva tasca docent de la mateixa manera. Per tant, com es ve dient, no és el mitjà que interessa, sinó el fi al qual es pretén arribar.
A més tampoc hem d’oblidar la important funció socialitzadora que té pels adolescents, ja que avui dia gairebé tots tenen telèfon mòbils amb accés a internet i comparteixen informació i experiències entre ells. Per la qual cosa també podem aprofitar-les perquè d’alguna manera interactuïn entre ells i que s’atreveixin a dir el que pensen i a debatre via blog, wikis, etc. I l’ús d’aquestes al centre educatiu pot servir perquè tots gaudeixin d’aquest mitjà i no quedin “enrere” en aquest sentit. A més de què d’aquesta manera també desenvolupen les habilitats tècniques que suposen, que resulta tan útil i imprescindible a la societat actual.
Per tant, les TIC resulten un bon recurs que contribueix al desenvolupament de diverses habilitats, però depenent de l’ús que se’n fa pot causar un efecte contrari. Ja que de la seva utilització no es té perquè arribar a un fi que resulti significatiu pels alumnes i això pot provocar una desmotivació. Per tant, s’ha de tenir clar què es vol aconseguir i en base a això organitzar i gestionar bé les activitats amb les TIC per tal d’arribar a un aprenentatge significatiu i motivador.
Comentario (Jesús María Delgado Arjona)
Considero que lo que dice este señor es cierto, está claro que los ordenadores o otros recuersos informáticos no son la panacea para que los alumnos empiecen a aprender como si se tratara de chip de información. El análisis que realiza o más bien dicho, los tres factores que comenta al principio creo que son indispensables para entender el comentario que realizaré a continuación.
·Las TIC pueden ayudar a los alumnos, pero si que es cierto que es arriesgado plantearse que hoy día todo el mundo posee un ordenador o suele tratar con ellos a menudo. Conozco muchos amigos que no tienen por que simplemente no lo usan para nada. Quizá aquí habría que plantearse el problema de los moviles, ya que un joven prefiere un mobil, pero aunque si sirve para entrar en internet hay cosas que solo podemos hacer con ordenadores como por ejemplo escribir un comentario, hacer un trabajo o por ejemplo realizar una busqueda de artículos en una base de datos. Con un mobil se puede hacer… pero resulta mucho mas agotador. Cuando en el artículo plantea que el perfil del estudiante es importante se me viene eso a la cabeza. Y además… la idea principal… no todo el mudno tiene ordenador y por ello no todos los alumnos pueden trabajar con facilidades con las TIC. Considero que se debería plantear una atención a la diversidad en éste sentido. Quizá con un aprendizaje previo por parte del profesor sobre como usar un ordenador o aprender a buscar información por internet se hiciera necesario para poner a toda la clase a un mismo nivel, aunque insisto… no sería suficiente, hay gente con mucha experiencia.
·El segundo factor es el de el material utilizado. Creo que es muy importante. Cuando hablamos de las TIC siempre se tiene una extraña sensación de que el profesor debe trabajar mucho menos, pero para nada es así… sino los alumnso solo haran una clase donde “jugaran con las tecnologias”. Es indispensable probar nuevas mecánicas casi cada día y para ello el profesor debe ser practicamente un experto en las TIC. Debe guíar al alumno y plantear ejercicios no solo para que trabaje los contenidos de la asignatura en cuestión, sino para que aprendan a utilizar las TIC… una dura tarea si queremos que los alumnos aprendan realmente, ya que la mayoría de jóvenes frente a un computador o con la oportunidad de buscar en internet, solo pensarían en entran en twitter o facebook a primera de cambio. Desde mi punto de vista algo así como una asignatura para las TIC, su uso responsable y correcto, sería practicamente necesario. Con ésta reflexión abarcaríamos el contenido del tercer factor, el contexto o actividad que se realiza con las TIC.
En conclusión, tengo la extraña creencia de que nuestra generación y la siguiente quizá aun no esté listo para las TIC, o almenos de la manera en que se plantean. Cuando sale algo nuevo siempre hay un proceso de cambio y corrección, como ocurrió con los primeros DVD. Nosotros somos igual de importantes ya que tenemos el privilegio de testas esta tecnica y buscar sus fallos y sus ventajas. Nuestra generación no lo hará bien, pero al menos ayudará a conseguir un estudio digital. En resumen; somos los probadores de un juego de ordenador… en su versión beta. Considero que no podemos soñar con conseguir los resultados deseados… pero que somos indispensables para que en un futuro se cree una guía de uso correcto y pedagógico de las TIC.
·
La idea básica del artículo es que las TIC son necesarias para un aprendizaje acorde con las necesidades educativas actuales, pero por sí solas no determinan la calidad del aprendizaje.
El proceso de aprendizaje es complejo. Según el autor, depende de la interacción de tres factores: 1) los rasgos del aprendiz (el conocimiento y habilidades previas, su contexto particular, etc.), 2) el material del aprendizaje y 3) el contexto, que se refiere a la actividad que se realiza con ese material. Depende del profesor diseñar actividades que adapten el material a las características de sus alumnos. Esta labor vendrá determinada por la visión de la educación que tenga, según el artículo. Una visión tradicional de la educación resultará en una asignación de tareas repetitivas, independientemente de si se utilizan las TIC. En cambio, si la visión de la educación del profesor es innovadora, encomendará a sus alumnos actividades en las que ellos sean los protagonistas y participen activamente en la construcción del aprendizaje. Según el artículo, éste es el modelo que puede llevar a mejorar no sólo la competencia tecnológica, sino el nivel competencial general del alumnado. No obstante, para que los beneficios de las TIC resulten visibles, el profesorado se debe formar en el uso pedagógico de las mismas, lo cual es un proceso que lleva tiempo.
Así, pues, si no adoptamos un modelo educativo basado en el constructivismo, el uso de las TIC no servirá para mejorar el rendimiento académico de los estudiantes. En general, coincido con esta idea. Ahora bien, considero que la adopción de un modelo pedagógico innovador no depende únicamente del profesorado. Una ley como la LOMCE, por ejemplo, donde se centralizan las competencias en materia educativa (se introducen reválidas y estándares de aprendizaje diseñados por la administración) y la diversificación de los alumnos es más estricta, deja menos margen de maniobra al profesor, por lo que la metodología no dependerá exclusivamente de su visión de la educación, sino más bien de la rigidez currículum.
Ara que tinc casi vint-i-set anys i, amb el punt de vista que m’ofereix el temps i l’experiència, em situo ja en un punt on em considero capaç de jutjar alguns elements de la labor educadora que desenvoluparen els meus pares cap a la meva germana i cap a mi.
En primera persona puc dir que ells, els meus pares, encertaren en moltíssimes decisions i maneres de dur les coses, tot i així, també varen cometre alguns errors i, sense cap dubte, un d’ells va ser l’enfocament vers les noves tecnologies.
Els meus pares eren, per exemple, “anti-mòbil”. Quelcom similar al fàstic era la sensació que experimentaven al veure que les costums del seu voltant canviaven estrepitosament amb l’arribada d’aquest nou aparell electrònic. Ara, el compromís era molt més volàtil i els hi molestava especialment el fet de que l’adquisició de l’aparell s’imposés com a necessària (i si un dia et quedes perdut a la muntanya?, i si et quedes sense gasoil al cotxe?, i si la cussa ha tingut cussons?…). Era el meu pare sobretot qui considerava que el mòbil encetava tendències fins ara mai observades i que eren estúpides i consumistes, diguéssim que la gent tornava “més beneita” del que ho era abans. Respecte a la no-necessitat del mòbil, ell en persona n’era un exemple “veus com no tinc mòbil i no soc un desgraciat?”. Necessari? com havia de ser necessari quan la humanitat havia estat capaç de sobreviure milers d’anys sense ell?
En un moment donat els meus pares varen afluixar en un punt i em van regalar un ordinador de torre, ara bé, mai accediren a posar internet a casa perquè, deien, realment no el necessitàvem. “A casa tens totes les enciclopèdies i llibres que necessitis”, “no te’n faltaran no, de fonts de cultura”.
Avui i ja des de fa uns quants anys, veig que aquesta manca de suport electrònic-digital que vaig patir d’infant i adolescent a casa m’ha afectat negativament alhora de desenvolupar-me en algunes tasques concretes de la vida. Dic concretes perquè en termes generals considero que he satisfet els objectius que jo mateix m’he anat marcant amb el pas dels anys, és a dir, més o manco n’estic content de mi mateix. Ara bé, és cert que alhora de dur a terme certes activitats em trobo en entrebancs, no tan sols per no ser gaire àgil amb la utilització del material electrònic, sinó (i) també per no disposar d’un material electrònic actualitzat. Per assenyalar un exemple, què millor que aquest mateix Màster del Professorat? Sense cap dubte, m’he sentit en desavantatge respecte als meus companys alhora de fer les labors d’aquest “curset”; m’he de desplaçar a un locutori, casa d’amic o fins la mateixa UIB per a poder fer les tasques que se m’encomanen.
És important que avui les TIC siguin introduïdes als centres educatius ja que probablement puguin fer més senzill l’aprenentatge de continguts, a més d’actualitzar a l’alumnat en l’ús d’aquestes per tal de poder-se desenvolupar amb total llibertat dins la societat de les comunicacions que impera.
Estic d’acord amb el plantejament de Manuel Area, unes TIC mal utilitzades probablement no tindran res a millorar respecte a una educació de tipus tradicional. No es pot afirmar, doncs, que la simple presència de tecnologies educatives a les escoles condueixi a una millora de l’aprenentatge en els estudiants. En canvi, molt probablement podrem assegurar les millores educatives si aquestes tecnologies son incorporades a les aules sincronitzades amb un model pedagògic compatible.
No s’aprèn ni més bé ni més malament. Es poden ensenyar moltes coses sense una pissarra. Ara, quan la tens, et pot ser útil per deixar apuntades coses que ajudin a anar processant els continguts. Un llibre de text tampoc és imprescindible per a aprendre, però pot anar molt bé. La informàtica pot obrir noves vies de treball pedagògic, noves maneres de treballar l’aprenentatge, però també pot ser una digitalització dels mètodes clàssics.
És important que la formació dels professors passi també per una formació en informàtica enfocada a la docència. La gran majoria dels usuaris d’ordinadors o d’internautes fan tasques molt senzilles que no aprofiten les potencialitats del propi ordinador o de programes tant aparentment senzills com un processador de text.
Precisament en els últims anys la gestió de llocs web i de continguts en xarxa s’ha posat molt a l’abast de la gran majoria de gent a través d’una feina de simplificació. Aprofitar aquesta tendència amb una bona formació, investigació i avaluació és clau. Els recursos que ofereixen les TIC van molt més enllà que no pas els mitjans més tradicionals. Treballar-hi és recomanable, però saber-los aprofitar tant com es pugui hauria de ser pràcticament obligatori.
La pregunta sobre si s’aprèn millor amb les TIC no crec que sigui gaire encertada. Jo simplement demanaria: S’apren alguna cosa amb les TIC? i la resposta hauria de ser un sí rotund. Però, tot i que la meva minsa experiència amb les TIC no em permet treure conclusions, la meva opinió és que el professorat, en general, no està capacitat per ensenyar fent ús de les noves tecnologies. El motiu? l’autor de l’article ho diu força clar: no podem seguir utilitzant mètodes d’ensenyament tradicional i alhora emprar les noves tecnologies.
La tendència general és pensar que pel simple fet d’omplir les aules d’ordinadors, les escoles ja están preparades per fer front al futur tecnològic. Gran equivocació aquesta: crec que amb la meitat d’ordinadors, però amb professors que saben el que estan manejant, els resultats serien molt més fructífers.
De moment, si es fa alguna cosa de profit amb les TIC jo diria que és gràcies a la bona disposició i l’esperit de treball del professorat, que amb esforç i tenacitat aconsegueix autèntics miracles tecnològics.
Crec que aquest article és encertat perquè ens mostra quin és el debat central en torn a l’aplicació de les TIC en els entorns educatius: és suficient canviar una determinada estructura tecnològica als centres o bé és necessari també una certa renovació de la superestrucutra “pedagògica”? I realment, comparteixo part dels seus raonaments. Però fent el plantejament a la inversa, una classe/professor/assignatura dolenta amb molt de material tecnològic (powerpoints, moodle…) s’evidencia com a encara més dolenta, o bé es camufla la seva ineptitud pedagògica? Segurament, les dues opcions es creuen.
No obstant això, crec que en aquest debat sobre les TIC, en tant que és un debat pedagògic, quasi només es tenen en compte elements pedagògics i experts en pedagogia, i es deixa de banda la vessant més filosòfica també inherent a la qüestió de la tecnologia (que els filòsofs potser haurien de tractar). Quins efectes tenen les noves tecnologies de la informació sobre el nostre cervell, i finalment, sobre el procés d’aprenenatge? Què és el que realment les diferencia d’altres tecnologies de la informació més antigues, com ara el llibre? No sóc expert en aquestes qüestions, però crec que són ingredients que es podien afegir al debat per tal d’enriquir-lo. Sovint tinc la sensació que el debat sobre els TIC (si o no?, fins a quin punt?, de quina manera?) és una mica estèril filosòficament parlant.
No ens hem d’enganar, la nostra societat ens impulsa a consumir tecnologia (nova tecnologia). Això és una necessitat per a un sistema ciber-capitalista. Una visió positiva en torn a les noves tecnologies impregna l’imaginari col·lectiu, i també el camp de l’educació. Així, el problema de les noves tecnologies, quan es presenta com un problema, planteja la qüestió de saber treure el màxim rendiment (positiu) a unes noves tecnologies que són de per sí positives.
El que jo plantejo és la necessitat d’escapar d’aquesta objectivació. Molts filòsofs dels mitjans, com ara Marshall McLuhan, deixen ben clar que les tecnologies, per molt que les pretenem entendre com neutrals, no ho són pas. El seu efecte (ja no tant sols positiu o negatiu), sinó tant sols el seu efecte, no depèn de la voluntat humana o de l’ús que l’humà en faci; més aviat hauriem de ser més generosos amb les “máquines” i donar-lis el pès que realment tenen: el seu efecte és molt més devastador i independent del què pensam.
Devastador, però, no en un sentit “negatiu”, sinó en el sentit d’immensitat. Així, l’escriptura (i els llibres) canviaren no només la forma de relacionar-mos amb Déu sinó també la forma en com el nostre cervell pensa (d’una forma més visual). Per la seva banda, l’ordinador i el món digital ens torna a una espècie de pensament holístic i integrat (no seqüenciat, com el que provoca el llibre), en definitiva, a un món (encara que sembli paradoxal) menys visual.
Veritamblement, com a educadors potser hem de tenir la humiltat de reconèixer que anam constantment a remolc d’uns canvis tecnològics constants. El nostre deure d’adaptar-nos als nous canvis és un poc relatiu: quina transcendència té sobre els alumnes que emprem un power point o no? Els alumnes, tammateix, es socialitzen tecnològicament a fora de l’escola. Llavors, personalment, trob que les decisions dels docents quant a la tecnologia (mitjans a emprar) han d’estar en constant diàleg amb els objectius, continguts i necessitats de la seva assignatura, i no tenir pressions de cap tipus ni, d’una banda, per emprar certa tecnologia, ni per altra deixar-la d’emprar.
Així, un professor d’història de l’art, doncs clar que té sentit que empri power-points constantment, però un professor de filosofia, per exemple, no cal que constantment n’empri.
L’article d’Area distingeix tres factors a tenir en compte en relació al que aprenem: 1. El perfil de l’estudiant, 2. Les característiques del material, 3. El context.
És evident que si en el món actual, o sigui en el context, la informació es transmet majoritàriament mitjançant les noves tecnologies, tendrem uns estudiant amb un perfil totalment integrat en les TIC. Per tant, les característiques del material dedicat a l’ensenyament-aprenentatge hauria de tenir en compte les noves tecnologies com a eina prioritària.
En el segon paràgraf, l’autor diu que la presència de tecnologia abundant i variada és una condició necessària per a l’aprenentatge actual. Personalment crec que aquesta és una afirmació massa agosarada. Actualment encara es pot aprendre sense tecnologia, de fet encara hi ha professors que no n’utilitzen i no podem dir que els seus alumnes no aprenen absolutament res.
Nosaltres no tenim experiència real com a professors de secundària, però si com a professors de repàs. I la impressió que tenc és que els alumnes que fan classes de repàs aprenen bastant i normalment en aquestes classes no s’utilitzen noves tecnologies.
Ara bé, a partir d’aquí, estic d’acord amb la tesi de l’autor. El fet que la meva opinió sigui que les TIC no són una condició necessària, no vol dir que no les consideri importants. De fet, crec que s’han d’utilitzar i tenir en compte sempre perquè, actualment, són la millor eina per facilitar l’aprenentatge.
Seguint el raonament de l’autor, i el d’altres comentaris anteriors, sempre hem de tenir present que les TIC són eines. I com a tals, per molt bones que siguin aquestes eines, no garanteixen un aprenentatge significatiu. Les eines depenen de l’ús que en fem.
Si la docència es limita a fer el mateix que abans però amb noves tecnologies, poca cosa aportaran aquestes tecnologies.
El repte està en investigar totes les possibilitats que ens ofereixen les TIC per optimitzar el procés d’ensenyament-aprenentatge.
Crec que a l’article d’Area no se li pot posar cap pega.
En primer lloc, aclareix quelcom bàsic, i és que l’aprenentatge i l’educació són complexos i no depenen d’un únic factor. Per tant, canviant una única peça de tota l’equació és impossible obtenir un resultat radicalment diferent.
Això significa que, òbviament, la simple utilització d’eines TIC sense un plantejament nou del model educatiu no representarà un canvi significatiu a l’educació. Malauradament, segueix vigent la frase que deia “si metge despertés avui després d’haver dormit 50 anys, no sabria ni per on començar a operar. En canvi, un professor podria seguir exercint la seva tasca exactament igual”.
Així, en tot aquest procés el docent és la clau. Perquè la “Revolució de les TIC” sigui efectiva, el docent té el deure d’actualitzar-se en dos sentits: per una banda, aprendre a emprar les noves tecnologies i tenir-ne un coneixement especialitzat en l’àmbit educatiu i, per una altra, canviar la seva concepció de l’educació i entendre-la com un provés col·laboratiu multidireccional.
Per tant, acab com he començat; pens que l’autor té raó en assenyalar les mancances actuals i proposar-les com a motius principals per culpa dels quals les TIC no estan resultant tan efectives com s’esperava. La revolució tecnològica ja està feta, ara només falta la revolució docent.
Com s’ha comentat a classe, la innovació envers les TIC i l’ensenyament a partir d’aquestes no pot suposar només un canvi tecnològic, sinó també metodològic. És a dir, les metodologies en didàctica educativa s’han d’adaptar al nou context d’ensenyament amb TIC. Això implica que l’actual docent ha de ser capaç de investigar, seleccionar i desenvolupar les activitats més adequades a partir de les TIC i segons les necessitats dels alumnes i el seu procés d’aprenentatge. Com s’explica en el text “el professorat ha d’aprendre a usar pedagògicament les noves eines i innovar la seva metodologia d’ensenyament”. En la meva opinió, aquest fet requereix de la formació inicial i permanent del professorat per tal que adquireixi les eines necessàries per a dur a terme el procés d’ensenyament – aprenentatge a partir de les TIC.
En conclusió, és inqüestionable l’ús de les TIC en l’ensenyament en l’actual societat envoltada de noves tecnologies. Ara bé, el millor aprenentatge amb les TIC depèn del seu bon ús, de l’adaptació de la metodologia del professorat i la contínua innovació. Per a que això sigui possible i com ja he dit, el docent hi ha d’estar format i renovar els seus coneixements permanentment. A més d’ensenyar als alumnes com estudiar a partir d’aquestes.
Es evidente que el uso de las TIC está revolucionando la educación. El alumnado actual está cada vez más preparado para usar las nuevas tecnologías, de hecho su día a día se basa en el uso de redes sociales. Por tanto, el alumnado está acostumbrado a usar internet de forma doméstica. La misión del profesorado es, en mi opinión, usar las TIC y enseñar a los alumnos a usarlas de forma didáctica. No obstante, las nuevas tecnologías traen consigo un volumen enorme de información, por tanto el docente debería enseñar al alumnado a hacer un buen uso de la tecnología y a saber distinguir la buena información y las fuentes fiables.
Si bien es cierto que las TIC pueden mejorar el aprendizaje del alumnado, como afirma el artículo, no hay mejoras de forma inmediata, es necesario una propuesta pedagógica. En este sentido el docente ocupa un lugar clave. A pesar de que la incorporación de ordenadores en los centros puedan traer consigo consecuencias positivas, el docente debería alternar sus clases con nuevas metodologías que los incluyan, sin olvidar las explicaciones teóricas usando si es necesario soportes digitales.
Puede parecer que el uso de PowerPoints o soportes digitales es útil para dar una clase pero si no se varía la metodología acabaría siendo una clase magistral común con un esquema digital, que muchas veces sobrecarga de información al alumnado.
Por tanto, las TIC pueden mejorar el aprendizaje siempre que se haga un uso responsable y equilibrado de ellas. En mi opinión, lo ideal sería seguir con exposiciones magistrales usando las TIC para motivar al alumnado y para poder sacar partido la información que se encuentra en internet y que no puede usarse oralmente.
Com exposa l’article proposat, l’aprenentatge mitjançant les TIC és un fenomen complex en el que intervenen diferents factors (perfil de l’estudiant, característiques del material utilitzat i del context). També s’exposa que la presència de les tecnologies en educació, avui en dia, és una condició necessària, però no suficient. Aquesta idea crec que s’ha de tenir molt en compte ja què, la simple presència de les noves tecnologies en l’educació, no en provocarà la seva millora. És a dir, la tecnologia per si sola no provoca millores en l’aprenentatge.
Per que realment trobem millores en l’aprenentatge dels alumnes, les noves tecnologies han d’anar acompanyades d’un model educatiu adequat. És a dir, així com exemplifica el text, la figura del docent és clau per a l’eficàcia de les noves tecnologies en l’educació. Així doncs, si un professor té una visió tradicional de l’educació, les noves tecnologies no ajudaran a canviar res a llarg termini (tanmateix s’encomanaran tasques repetitives, tot i què amb les TIC); en canvi, si un professor té una visió innovadora de l’educació, la incorporació i utilització de les TIC ajudaran a una participació més activa de l’alumne i conduiran a un anàlisi i reconstrucció del coneixement.
El text també destaca els estudis recents que s’han dut a terme sobre l’impacte de les tecnologies a l’aula segons el model 1:1. S’ha demostrat que augmenta la motivació dels alumnes i el seu interès per aprendre. Però, així com destaca l’autor, aquestes millores no són immediates, no són visibles des del moment en que l’alumne es posa en contacte amb l’ordinador; més aviat és un procés llarg. Com ja s’ha dit anteriorment, el paper del professor/a és clau. En aquest punt també ja què el professor també ha d’aprendre a utilitzar pedagògicament aquestes eines per a poder-ho treballar a classe. Per tant, és necessària la formació del professorat en aquest aspecte, i, a més, ensenyar evolucionar cap a una educació innovadora que faciliti l’assoliment d’un aprenentatge significatiu.
Com també destaca el text, en l’aprenentatge amb les TIC també hi influeixen variables socioculturals. Baix el meu punt de vista, aquesta és una variable que sempre s’ha de tenir en compte: on situem a l’alumne. Així com s’exposa, hi ha una notable relació entre el rendiment escolar i el nivell sociocultural de la família. Segons el text, les TIC a l’escola, ajuden a reduir les diferències, almenys a nivell acadèmic, entre alumnes amb famílies desfavorides i alumnes amb famílies amb recursos.
Així doncs, l’actualització del sistema educatiu en la societat actual immersa en les noves tecnologies, és una necessitat. No és suficient en incorporar les noves tecnologies, sinó, com ja s’ha dit anteriorment, és necessari que això vagi acompanyat d’un canvi del sistema educatiu, d’un canvi en el pràctica pedagògica. Hem de passar de la visió tradicional a la visió innovadora. Per tant, la formació del professorat en aquest aspecte és molt important.
La teoria d’Area queda clara des del principi: sense renovació pedagògica, l’ús educatiu de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) no aporta massa millores en l’aprenentatge dels alumnes.
Hi ha una certa contradicció en el sistema educatiu, que té a veure amb el fet que l’ensenyament encara es troba en una transició digital, a causa de la manca d’adaptació d’alguns professors i de les mancances econòmiques que impedeixen invertir en tecnologies educatives (estam encara enfora de la ràtio d’un ordinador per alumne).
Hi ha un error molt comú i és pensar que els alumnes estan alfabetitzats en l’ús educatiu de les noves tecnologies. Això és fals. Els alumnes estan alfabetitzats en els jocs d’ordinador, en l’ús de les TIC per a divertir-se i omplir el seu oci; els alumnes usen sobretot els telèfons mòbils per enviar missatges als seus amics; i fan servir Internet per cercar informació, però no per produir coneixements. Tenint en compte aquesta realitat, hauria de ser un objectiu prioritari en l’ensenyament fer competents als alumnes no en les TIC, sinó en l’ús educatiu de les TIC, capacitar-los per a què siguin competents en la construcció de coneixements a través de les TIC.
Si es vol apostar per l’ús de les TIC a l’aula no té sentit prohibir l’ús dels mòbils. En tot cas el que s’hauria de fer és limitar el seu ús a tasques pedagògiques relacionades amb l’aprenentatge. Els qui veuen en això un problema, també l’haurien de veure el mateix problema en l’ús dels ordinadors i d’Internet, perquè també existeix el perill que els alumnes es connectin a pàgines no desitjades, però no per això es deixen d’usar ordinadors amb connexió a Internet, en tot cas s’inclouen filtres que impedeixin la navegació lliure.
És important constatar que els professors estan desenvolupant la seva feina per primera vegada amb una generació totalment digital, que no ha viscut el pas del món analògic al digital, que no ha vist funcionar mai un disc de vinil o un videocasset. L’educació ha d’entendre que la cultura digital permet pensar el món d’una altra manera, que planteja nous problemes que tenen a veure fins i tot amb la identitat de les persones. Quantes identitats pot arribar a tenir una mateixa persona? És una pregunta que potser tengués un interès residual en el passat (per allò de la suplantació de la personalitat), però avui en dia és una pregunta que té un sentit molt més general i d’ample abast. Quantes vides paral•leles pot viure un estudiant? Com afecta això a les relacions amb els companys? Pensar les TIC ens duu necessariament a repensar la identitat i les relacions socials, ens treu de debats secundaris i ens apropa a preguntes filosòfiques. En qualsevol cas, ens hauríem de plantejar qüestions més de fons i és si les tecnologies educatives la manera de veure el món i de pensar-ho, però també si afecten la ment humana.
La tecnologia modifica els comportaments dels alumnes. S’està instal•lant l’hàbit de les finestretes, la desconcentració que provoca el fet d’estar a davant d’un ordinador i necessitar canviar de pantalla, minimitzant una finestra, obrint i tancant pàgines web, comptes de correu, perfils de facebook… La cultura del click s’està obrint pas a les aules. El click vol dir immediatesa i vol dir incapacitat per mantenir l’atenció en un sol tema, vol dir superficialitat… vol dir tantes coses que ofega fins i tot la capacitat de pensar a fons les coses.
Estic convençut que la tecnologia ha modificat també l’escriptura. Les limitacions que imposen algunes xarxes socials com twitter (els famosos 140 caràcters) afecten i molt a la manera d’escriure dels alumnes, a la manera d’agafar fins i tot un bolígraf. Els alumnes han adoptat un nou codi lingüístic que complementen contínuament amb signes visuals, els emoticones. Les paraules ja no són suficients. La cultura audiovisual ha envaït els textos. Les imatges ens acompanyen permanentment, fins i tot a l’hora d’escriure. No podem viure sense imatges. Quan es podran fer els exàmens i comentaris de text amb ordinadors i incorporant imatges? És una passa que està pendent i que ningú s’atreveix a plantejar.
D’altra banda, la implementació de les eines TIC a les aules, està marginant l’oralitat, la cultura oral. Els professors i els alumnes cada vegada són més competents en eines d’ofimàtica i més incompetents a l’hora de defensar una idea i de construir un argument. A mi m’agradaria que des de l’educació, i sobretot des de l’ensenyament de la filosofia, es donàs la màxima importància a l’oralitat, a parlar, a comunicar-se, perquè sinó pot passar que visquem la paradoxa de viure més incomunicats que mai, més incapacitats per expressar les nostres idees i pensaments menys quotidians, tot just en un món convertit en aldea global gràcies a les tecnologies de la comunicació. En aquest sentit m’agradaria veure la implementació d’exàmens orals en els instituts. Seria tot un repte per a la comunitat educativa i potser una contribució definitiva a la recuperació de l’oratòria i de la dialèctica com a matèries que mai haurien d’haver perdut el seu paper en la formació de les persones.
No hi ha contradicció entre fer exàmens orals i fer exàmens amb un ordinador. L’educació ha de ser prou flexible per incorporar de forma equilibrada les dimensions que ens constitueixen més recentment, de les que ens han caracteritzat des que som humans.
Com deia Aristòtil, haurem de cercar el terme mitjà, que no sempre se situa ben al mig. Però en tot cas, no podem obviar que estam vivint a les aules encara dins una transició digital, on encara perviuen moltes resistències a adoptar les eines TIC per part de professors de la generació analògica i també per part d’alguns altres de la generació digital que veuen en les TIC més inconvenients que beneficis. Com sempre en qüestions d’educació dos més dos no són quatre.
En muchas ocasiones, he tenido la sensación de que la importancia que algunos autores le dan a las TIC es exagerada, puesto que la competencia tecnológica es una más entre todas las que el alumno debería desarrollar. Además, a menudo me he encontrado con que uno de los motivos que justifica la inclusión de las TIC en la enseñanza tiene que ver con la necesidad de hacer el aprendizaje más atractivo a ojos del estudiante. La atención de los alumnos está dispersa entre las múltiples posibilidades que les ofrece una sociedad que se ha desarrollado en torno al ocio. La metodología clásica no puede competir con las nuevas formas de entretenimiento y distracción ligadas a las TIC. Por tanto, parece razonable incluir la tecnología con el objetivo de captar la atención de los alumnos y animarlos a participar y seguir las clases. Ahora bien, ¿supone este planteamiento convertir a la educación en un espectáculo? ¿Puede traducirse un menoscabo de la calidad educativa?
En la escuela tradicional, el profesor es el poseedor del conocimiento y, por tanto, la clase magistral es la metodología para transmitirlo. Pero en un mundo globalizado, donde la persona conectada a Internet se encuentra a un clic de la información que necesite, donde las teorías de las diferentes disciplinas viven un conflicto constante las unas con las otras, los contenidos que pueda transmitir el profesor sólo son una versión parcial de toda esta red de conocimientos (siempre fue así, pero ahora resulta claro). Es, por tanto, primordial que los alumnos adquieran habilidades que les permitan desarrollar su propio aprendizaje dentro de este contexto, el cual ofrece unas posibilidades nunca antes imaginadas. Pero si no hay un aprendizaje de procedimientos para utilizar las nuevas herramientas, estas posibilidades se quedan en nada. Esto no quiere decir que no haya que transmitir contenidos conceptuales, pero éstos deben ser los necesarios para guiar al alumno hacia un proceso de autoaprendizaje utilizando las herramientas adecuadas. Así, el uso de las TIC no menoscaba la calidad de la educación, sino que la dirige hacia unas metas adecuadas a su momento histórico. El papel del profesor en la sociedad contemporánea no es el de mero transmisor de contenidos, sino el de acompañante del alumno en su proceso de investigación.
Por último, tal y como señala el autor, no se trata sólo de llenar las aulas con ordenadores, sino de hacer un uso apropiado de éstos.
L’article d’Area resulta molt útil per comprendre la complexitat del procés d’ensenyament-aprenentatge. Tal i com es menciona, el docent ha de saber emprar les noves tecnologies per tal d’apropar-se a la realitat de l’alumnat i, d’aquesta manera, fer l’aprenentatge significatiu i millorar l’interés dels membres de la classe. Una de les idees que cap docent hauria d’oblidar és que l’ús de les TIC és sols efectiu si s’utilitza adequadament, per a fer-ho, és necessari conèixer bé les eines amb les que es disposa i formar-se per emprar-les de la manera més eficaç.
A més, el docent ha de ser capaç d’assumir que s’ha produït un canvi que afecta la concepció de l’educació i que s’estableix com un procés col·laboratiu i multidireccional. El docent té un paper molt diferent al que tenia fa uns anys, l’accés a la informació des de practicament qualsevol lloc i en qualsevol moment fa que el professor ja no hagi de ser el transmisor dels continguts de difícil accés, sino que s’ha de convertir en un guia del procés d’investigació de l’alumnat.
El text de n’Area no només ens mostra la complexitat de la nostra futura funció, sinó que ens dóna eines per facilitar-la. Hem parlat molt a diferentes assignatures si realment el simple ús de les tecnologies facilita el procés d’ensenyament-aprenentatge, i sempre hem arribat a la mateixa conclusió: són una eina, però no per ella mateixa.
És a dir, les tecnologies ens poden ajudar, sobretot en la motivació dels alumnes, però les hem de saber emprar a la perfecció a l’àmbit educatiu. Si utilitzam les TIC com a substitutes de l’antiga pissarra (Apuntant conceptes clau, mostrant textos infumables en pantalla, etc.), realment no estam innovant.
I és aquesta una paraula important a aquest context. La innovació, com també ja hem vist, passa no només per conèixer les noves tècniques TIC, sinó per saber emprar-les d’una manera adequada.
Hem de ser conscients de que l’educació, encara que no ha canviat massa, va de camí a fer-ho. O sigui, les noves tecnologies, les noves eines, les noves maneres i també els nous perfils dels alumnes, han de condicionar necessàriament el procés educatiu. Per aquest motiu el docent no només ha de conèixer les innovacios i les novetats, i saber els processos cognitius i els contextes on es mouen (conceptualment parlant) els seus alumnes, sinó que també hem de ser capaços d’introduïr-nos allà, per poder parlar amb el mateix codi, per poder fer que ens entenguin, també, per poder entendrel’s i que interioritzin la matèria.
O sigui, TIC, com totes les novetats, sí, però ben emprades, ben formats en elles i ben conscients. Un bon ús de les TIC no només ens ajudarà a nosaltres, sinó també als mateixos alumnes.
Area crec que posa de manifest quelcom que hem reflexionat a classe i també a altres assignatures: són les TIC per si mateixes facilitadores del procés d’ensenyament-aprenentatge dels nostres alumnes?
Tant de bo la resposta fos un sí rotund, però malauradament no és així. Realment hi ha moltes coses a tenir en compte alhora d’emprar les TIC amb alumnes i de fer-ho, la tasca del professorat canvia radicalment. M’explic. Si un decideix prescindir de les TIC sempre pot optar per fer sessions magistrals i activitats més tradicionals per tal d’exposar els continguts curriculars. És tal vegada allò més còmode per a nosaltres els professors. Ara bé, si un decideix emprar les TIC, ha de ser conscient que des del moment que ho faci el professor canvia el seu rol a l’aula. Entenc aquest canvi de rol de la següent manera: si la informació es troba a la xarxa i aconseguim que els nostres alumnes desenvolupin un saber-fer amb les TIC, ja que molts dels alumnes dominen les noves tecnologies però d’una manera domèstica, en cap cas acadèmica, el rol del professor ha de canviar. Ja no li correspon, o no de la mateixa manera, el donar els continguts de la matèria, però encara més important que això, el que si que li correspon és la d’estructurar i organitzar els coneixements dels alumnes.
Entre donar continguts i estructurar-los hi ha una diferència important i no tots els professors que empren les TIC capten aquest matís. Podria ser per això, que moltes vegades usar les TIC no garanteix l’èxit acadèmic dels alumnes.
Altres casos podrien ser l’ús indiscriminat de les TIC només per què estan de moda. En aquest cas el fracàs és encara pitjor. L’alumne necessita que el que es fa a classe tengui coherència. En part, desitgen que els portis a bon port sense fer gaires maniobres, i és per això que de vegades, l’ímpetu d’innovar i emprar aplicacions, programes, presentacions digitals, etc. pot fer que aquest viatge per als alumnes sigui més mogut del que voldrien.
Record una conversa amb un dels professors del màster entre classe i classe on precisament parlàvem de les noves tecnologies i la seva aplicació a les aules. Record una frase que em va resultar simptomàtica de la relació que es fa actualment als centres (salvant excepcions) entre TICs i ensenyament. El professor en qüestió, després de criticar el mal ús que es feia de les TIC en general i de les presentacions en Power Point en particular, va dir: no m’estranya que hi hagi alumnes que enyorin la pissarra!
I és que quelcom tan simple com fer una presentació de Power Point pot ser un gran èxit, si es fa bé, o una gran pèrdua de temps.
Haurem de reflexionar a fons per veure quins són els límits de l’aplicació de la tecnologia a les aules, compartir experiències per aprendre un dels altres, i innovar metodològicament per fer compatible la nostra tasca docent amb els nous temps que corren.
Crec que aquest article d’Area apel.la directament al cor del que hauríem d’entendre per innovar en la didàctica de les assignatures de les que arribem a fer classes a les aules de secundària.
Area ens presenta una revisió crítica de la implantació de les TIC a l’aula. Ens explica que els factors que intervenen en la seva contribució a la millora del procés d’aprenentatge dels alumnes no es basa sols en el fet d’una introducció neutra i automàtica –més per raons associades a la moda que amb l’objectiu deliberat de que compleixin una funció que el docent els assigni- de les TIC, sinó en factors determinants com l’entorn familiar i sociocultural de l’alumne, els seus coneixement previs o el context en que les TIC s’empren a l’aula.
Aquest darrer factor entronca exactament amb la importància del paper del professor com a “director” de l’activitat associada a les TIC. Area ens explica que aquest –el docent- és l’únic que pot modular l’ús d’aquestes noves eines per tal de que sí es demostri fèrtil la seva utilització, tant pel que fa a l’adquisició d’una completa alfabetització “digital” com a la contribució que les TIC puguin fer de cara a la millora de l’aprenentatge dels continguts als que els alumnes s’enfronten. Així, ens diu Area, dependrà del docent establir unes dinàmiques que permetin aquest “bon ús” de les TIC, la seva capacitat d’idear activitats, d’elaborar formes d’ús actualitzades, innovadores a les potencialitats d’aquesta eina o, per contra, fer servir les TIC d’una manera repetitiva i mancada de la creativitat que permetria que es demostrés la diferència clara entre fer-les servir o continuar utilitzant estratègies didàctiques tradicionals.
Lligant amb el començament del comentari, idò, crec que la negativa d’establir una resposta absoluta, per part d’Area, a si les TIC per sí soles milloren el procés d’aprenentatge dels alumnes deixa sobre la teulada del docent la necessitat d’innovar i donar una resposta deliberada a la seva implantació. En poques paraules, de ben segur entenem, després de llegir aquest article, que cap eina no resultarà miraculosa en el procés d’ensenyament i aprenentatge si el professor no dissenya abans una estratègia correcta per fer-la servir. És per això que sobre nosaltres, coma futurs docents, recau la responsabilitat d’investigar i intentar formar-nos en estratègies innovadores per a aconseguir resultats a través de les TIC o a través de qualsevol altra eina poc o gens emprada tradicionalment a les aules.